Les reticències artístiques a intervenir en el blanc i negre

BarcelonaRetocar imatges cinematogràfiques en blanc i negre no està exempt de debat. Mentre els favorables a acolorir-les al·leguen que és una manera d’apropar aquests documents al públic més distant, els seus detractors consideren que es tracta d’obres d’art i, com a tals, no s’haurien de modificar. Si bé els treballs de Peter Jackson són probablement els que han anat més enllà en termes tècnics -el cineasta ha acolorit les imatges, hi ha incorporat fotogrames digitals i les ha transformat en 3D-, abans d’ell ja hi havia hagut altres iniciatives per intervenir en films en blanc i negre. A finals dels anys 80, el productor Ted Turner s’atrevia a pintar fotograma per fotograma clàssics del cinema com Casablanca. Més tard es van sumar a aquesta opció sèries com la francesa Apocalipsis (2014), que utilitzava imatges acolorides de la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Sense anar tan lluny, la productora Minoria Absoluta va estrenar el 2016 els documentals Espanya en dues trinxeres i España dividida, dues obres fetes amb imatges reals de la Guerra Civil acolorides, en un projecte impulsat per Discovery DMax. “Posar color al blanc i negre no s’havia fet mai abans ni a Espanya ni a Catalunya”, explica el codirector de tots dos formats, Lluís Carrizo. A diferència de Peter Jackson a They shall not grow old, que s’ha enfrontat a un material en gran part danyat i elaborat amb càmeres de maneta, molt més inestables, Minoria Absoluta es va trobar amb imatges menys castigades i gravades amb càmeres de motor mecànic. “Tenien un petit decalatge accelerat que vam corregir, a més d’acolorir-les i reenquadrar-les”, assenyala Carrizo, que indica que no van tocar gaire les imatges i van conservar el punt envellit del cel·luloide. “Jackson hi ha intervingut una mica massa, pel meu gust -afirma Carrizo-. Les imperfeccions afegeixen autenticitat a les imatges; segurament jo no hauria anat tan enllà”.

L’argument principal a l’hora de defensar aquestes intervencions és la voluntat d’aproximar les imatges històriques a un públic més nombrós. “Les noves generacions no són tan receptives als films en blanc i negre; els allunya de la pantalla”, diu Carrizo, que defensa que projectes com el de Minoria Absoluta no anul·len el valor de l’arxiu original, sinó que en fan “una regeneració per arribar als espectadors més reticents”. Així mateix, aquest valor afegit fa que “algunes cadenes, sobretot les anglosaxones, siguin més receptives al material”, assenyala Carrizo.

Igual que pintar el ‘Guernica’

Tot i l’efecte innegable en el públic, alguns professionals defensen que les imatges no s’haurien de retocar. “Qualsevol manipulació és un error lamentable. L’argument de Jackson d’arribar a més gent és una raó de producció més que no pas d’autor”, afirma el cineasta Jordi Cadena, autor de diverses pel·lícules en blanc i negre, com És quan dormo que hi veig clar (1989) i Elisa K (2010).

El director de la Filmoteca, Esteve Riambau, és del mateix parer. Tots dos ho comparen amb altres manifestacions artístiques, com la fotografia i la pintura. “Seria impensable que algú pintés el Guernica de coloraines argumentant que així és més realista”, diu Riambau, i Cadena lamenta que “el cinema sempre jugui amb el factor de l’art com a indústria”, alhora que defensa que “s’hauria de respectar l’original i punt”. Riambau també considera que no s’hauria de parlar de restauració perquè “això vol dir tornar a l’original”. Però per al director de la Filmoteca el més important és que aquests processos no facin malbé els originals. “Són operacions estrictament comercials. M’és igual si les fan o no, però és important que es conservin els originals”.

De fet, el cinema en blanc i negre no només segueix present a la cartellera actual, sinó que en alguns casos ha assolit respostes massives per part del públic i de la crítica. L’exemple més recent és Roma, d’Alfonso Cuarón, que es va estrenar a principis de desembre i ha recaptat més d’un milió d’euros. Altres exemples: The artist (2011), guardonada amb cinc Oscars, i Blancaneu (2012), reconeguda amb 10 premis Goya.

“Diuen que el blanc i negre és verí per a la taquilla. És veritat que se’n fan poques pel·lícules, però han funcionat bé”, subratlla el director de Blancaneu, Pablo Berger. Ell tampoc creu que sigui “necessari” acolorir les imatges històriques i defensa el valor cinematogràfic del blanc i negre. “És un element fonamental en el món del cinema, que connecta amb una època passada i amb el món dels somnis -afirma Berger-. Les imatges es tornen més abstractes, poètiques, expressives i màgiques. No crec que hi hagi cap cineasta que no desitgi treballar-hi, ni que sigui una vegada a la vida”.