La resurrecció mahleriana segons Gustavo Dudamel

Orquestra Filharmònica de Munic

Palau de la Música Catalana. 27 juny

Afirma Carlos Calderón en el comentari sobre la 'Simfonia núm. 2' de Gustav Mahler inclòs al programa de mà del Palau de la Música que "hi ha alguna cosa que Mahler ens revela de nosaltres mateixos". Certament, una obra com la citada ajuda a qüestionar-nos, a emmirallar-nos a partir de sentències com la conclusiva "tot el que has patit et portarà cap a Déu". Són obres que qüestionen l'oient, per molt que un senti que les seves creences o descreences són clares i sòlides, obres com aquesta segona simfonia mahleriana, interpretada amb la contundència i la pulcritud pròpies de l'Orquestra Filharmònica de Munic.

Gustavo Dudamel acostuma a oferir productes molt ben servits, de vegades amb recursos propers a l'efectisme i sense que sembli que hi hagi un discurs clar al darrere, tot i els brillants resultats. No crec que aquest sigui el cas de la seva direcció de la 'Segona' de Mahler. A més de dur-la de memòria, amb gest precís, i amb complicitat amb els músics, penso que el director veneçolà entén perfectament la tragèdia personal de Mahler, les seves contradiccions, la seva recerca de l'absolut i la seva ambivalència ètico-estètica. És cert que alguns passatges, com el final del primer moviment, van ser resolts amb un titubeig a la corda i alguna nota en fals de la fusta. Però a partir del tercer moviment –la simfonia en té cinc– l'ascensió al cim climàtic va ser constant i amb resultats brillants. Al quart, les intervencions de la mezzosoprano Tamara Mumford van marcar el punt d'inflexió, gràcies al vellut vocal de la cantant, amb un esplèndid 'Urlicht'. I, finalment, la feliç interpretació de l'Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, amb la soprano Chen Reiss, van assolir els objectius discursius amb què Dudamel es va fer seva la pàgina de Mahler.