El rerefons de la fàtua que va canviar la vida de Salman Rushdie

TunisPoc després de la publicació del llibre Els versos satànics a finals del 1988, l'escriptor Salman Rushdie va adonar-se que el llibre havia desfermat una polèmica més gran del que s'imaginava. Una part de les comunitats islàmiques de diversos països, sobretot del Regne Unit i l'Índia, el seu país natal, van organitzar manifestacions en què es van cremar exemplars del llibre al considerar-lo blasfem. Diversos estats van prohibir-ne la venda, com el Sudan, Bangladesh o la mateixa Índia. Desenes de llibreries britàniques i nord-americanes van rebre amenaces per estar-lo exhibint als seus prestatges, i algunes van ser objecte d'un atemptat. Però el que va canviar de debò la vida de Rushdie va ser el que va passar el 14 de febrer del 1989: l'aiatol·là iranià Ruhollah Khomeini va emetre una fàtua que el condemnava a mort.

Khomeini era un dels clergues més respectats de la branca xiïta de l'islam, a més de ser el líder suprem de la República Islàmica de l'Iran. És a dir, era una figura alhora política i religiosa. De fet, va jugar un paper clau a la Revolució Iraniana del 1979 que va provocar la caiguda del xa Reza Pahlavi. La seva fàtua o edicte religiós representava un judici d'acord amb la llei islàmica, i apel·lava els musulmans del món sencer a aplicar-la amb les seves pròpies mans. Durant molts anys, Rushdie es va veure obligat a viure amagat i envoltat d'unes fortes mesures de seguretat.

Un any i cinc dies després de la condemna, Rushdie, nascut en el si d'una família musulmana, va fer un comunicat públic demanant perdó que no va ser acceptat per Khomeini. L'escriptor, de nacionalitat britànica, va haver d'esperar més d'una dècada perquè el govern iranià, liderat llavors pel president reformista Mohamed Khatami, retirés el seu suport a la fàtua. Tanmateix, diverses instàncies del país van reaccionar recordant que l'edicte continuava sent vigent, ja que només la persona que l'havia emès podia revocar-lo. Llavors, l'any 1998, ja feia prop de deu anys que Khomeini havia mort.

La fàtua va rebre moltes crítiques per part de teòlegs i predicadors islàmics. La majoria al·legaven que, d'acord amb la xaria o la llei islàmica, una condemna a mort per apostasia només podia tenir lloc després d'un judici en què l'acusat tingués el dret a defensar-se, i també a renegar de la seva ofensa. Probablement, el defecte de forma estava relacionat amb el fet que la seva verdadera motivació era política i no religiosa.

La radical decisió de Khomeini va resultar sorprenent, ja que la publicació del llibre havia passat força desapercebuda a l'Iran. Per això, els analistes la van interpretar com un intent de Khomeini de desviar l'atenció del final, uns mesos abans, de la guerra entre l'Iran i l'Iraq, que va tenir unes conseqüències desastroses per a Teheran. Tot i la mort de centenars de milers de joves iranians, Khomeini no va aconseguir fer moure la frontera amb l'Iraq. La fàtua era un cop d'efecte per renovar les credencials antiimperialistes d'una Revolució Islàmica que perdia brillantor i, a més, arrabassar als seus adversaris regionals, sobretot a l'Aràbia Saudita, el lideratge en la defensa d'un món islàmic ofès per l'obra de Rushdie.

Per primer cop, la polèmica va posar sobre la taula de la conversa global les diferents percepcions sobre els límits de la llibertat d'expressió entre Occident i el món islàmic, sobretot en tot allò que es pot interpretar com a ofenses a la figura del profeta Mahoma o als textos sagrats. Uns anys després, es viuria una controvèrsia semblant arran de la publicació de diverses caricatures irreverents de Mahoma en diverses revistes europees, entre elles la francesa Charlie Hebdo. En aquest cas, no es va emetre cap fàtua per part del règim iranià, sinó que va ser el grup terrorista autonomenat Estat Islàmic qui va horroritzar el món amb un brutal atac contra la redacció de Charlie Hebdo.