Sherlock Holmes a Barcelona: aconsegueix el còmic en català amb l'ARA

Podeu adquirir el còmic en català per tan sols 9,95 € al vostre quiosc, amb l'ARA

"No ho faràs! No ho pots fer! No ho has de fer!" va ser la resposta que la mare de Sir Arthur Conan Doyle va donar al seu fill quan el 1891 li va comunicar que volia acabar amb Sherlock Holmes, el detectiu assessor del 221 B de Baker Street, el seu personatge més popular, per dedicar més temps a escriure llibres d'altres gèneres. Tot i la baralla materna, el 1893 a El problema final l'escriptor va tirar Holmes i el seu pitjor enemic, el professor James Moriarty, per un salt d'aigua a Reichenbach, a Suïssa. La reacció dels lectors va ser desconsolada i fins i tot va fer patir la família reial britànica: els homes es van posar crespons negres com a senyal de dol i 20.000 lectors van cancel·lar la subscripció a The Strand , la revista en què solien aparèixer publicades les aventures de Holmes. L'autor es va fer pregar i no el va ressuscitar fins al 1905 en un altre relat antològic, El misteri de la casa buida , almenys perquè suposa l'emotiu retrobament de Holmes amb Watson i el seu retorn a l'escena del crim.

La passió amb què els lectors segueixen les aventures de Sherlock Holmes i el seu amic i col·laborador més fidel, John H. Watson, segueix intacta 125 anys després de la seva primera aparició a la novel·la Estudi en escarlata. Cada any apareixen 400 obres inspirades en Sherlock Holmes. S'han fet adaptacions de les seves aventures en tots els formats possibles: al cinema, al teatre, als musicals, a la televisió, als videojocs, als còmics... És el personatge del qual s'han fet més versions -fins i tot ha inspirat el malhumorat Dr. House-. Però el detectiu més famós de la història de la literatura tampoc va aparèixer del no-res. A l'hora de crear-lo, Conan Doyle es va inspirar en C. Auguste Dupin, el detectiu de ficció d'Edgar Allan Poe.

Els successors de Conan Doyle

En el camp de la literatura, diverses generacions d'escriptors, entre els quals n'hi ha de tan populars com Stephen King, s'han atrevit a escriure nous casos per al detectiu aprofitant les llacunes de la biografia del personatge que va deixar Conan Doyle o senzillament per imitar, amb més o menys fortuna, el seu estil i els girs narratius.

El Gran Hiat, el nom amb què es coneixen els tres anys en què Holmes va estar suposadament mort , és un dels estímuls més importants per als autors que no es poden estar de tocar el mite de Holmes amb les seves pròpies mans. Durant la seva absència, del 1891 al 1894, Holmes va viatjar d'incògnit com un explorador noruec anomenat Sigerson a Florència, al Pròxim Orient i a Montpeller.

Les Sagrades Escriptures, és a dir, el cànon holmesià, estan formades per quatre novel·les - Estudi en escarlata , El signe dels quatre , El gos dels Baskerville i La vall del terror - i 56 relats. El narrador de gairebé tots els contes és Watson, que s'encarrega de conservar per a la posteritat les brillants deduccions del seu amic. Però en diferents relats Holmes li fa saber el seu descontentament per la tasca de cronista i l'acusa de "turmentar els lectors" amb les seves històries.

Conan Doyle va representar Sherlock Holmes com un home amb una estatura que "superava els sis peus i era tan extraordinàriament espigat, que produïa la impressió de ser encara més alt". "Tenia la mirada aguda i penetrant, i el seu nas, fi i aguilenc, donava al conjunt de les seves faccions un aire de vivesa i resolució", segons relata Watson. Era, a més, un personatge camaleònic, capaç d'adoptar innombrables identitats gràcies a les disfresses. L'escriptor escocès va dotar el seu personatge més cèlebre amb una ment única per a la deducció, però no el va fer un home precisament de bon caràcter. A més de ser més aviat arrogant i egòlatra i de tocar el violí a hores intempestives, tenia certa afició per la cocaïna, cosa que l'ajudava a combatre l'avorriment i la malenconia quan no tenia cap cas entre mans. "Sherlock Holmes va agafar una ampolla del racó de la lleixa de la xemeneia, va treure una xeringa hipodèrmica de l'elegant caixeta de cuir del Marroc, i amb els seus dits, llargs, blancs, nerviosos, va col·locar la delicada agulla i es va apujar la màniga de la camisa. Durant una estona curta, els seus ulls van descansar sobre el canell i l'avantbraç vigorós, que apareixien coberts amb els senyals d'una multitud de punxades. Finalment, va clavar l'agulla, va prémer el petit èmbol i es va estirar al sofà de vellut amb un llarg sospir de satisfacció", relata Watson.

Saber només el que és útil

La ment de Holmes és terriblement selectiva, només sap -i li interessa- allò que li pot resultar útil per a les seves investigacions. Desconeix, per exemple, quants planetes hi ha al sistema solar, però és capaç de destriar de quin barri de Londres prové el fang de la taca dels baixos d'uns pantalons i d'identificar desenes de tipus de tabac a partir de la cendra. Watson va ser testimoni, també, dels mètodes poc ortodoxos del seu amic: el detectiu es podia passar un matí estovant cadàvers per observar els efectes dels cops en un cos mort i podia sabrejar un porc mort amb un arpó balener per calcular la força de l'home autor del crim.

Amb els relats de Sherlock Holmes, Conan Doyle va construir una crònica fragmentària del Londres victorià, una ciutat plujosa i plena de boira que té com a banda sonora el sotragueig de les rodes dels cotxes de cavalls damunt les llambordes. El detectiu va treballar per a personatges de totes les classes socials i estava al corrent de tot el que passava fins a l'últim racó de la ciutat gràcies a la seva xarxa d'"irregulars", una legió de captaires i nois del carrer que li feien arribar la informació que necessitava en qualsevol moment. La ment de Holmes no tenia aturador i no s'estava de fer notar la seva brillantor i la poca traça del seu amic Watson: "Així, de moment, no se m'acut cap possible error que hagi deixat de cometre. El resultat global de les seves activitats ha sigut donar l'alarma a tot arreu sense descobrir res", li etziba a La desaparició de Lady Frances Carfax .

A més de Watson, la reduïda família de Holmes es va limitar al seu germà Mycroft -un altre personatge enigmàtic que treballava per al govern britànic- i a la senyora Hudson -la seva llogatera-. Poc abans de retirar-se en una caseta a prop de Sussex per dedicar-se a la filosofia i a criar abelles, la duresa del detectiu es va estovar: "El bo de Watson! És vostè l'únic inalterable en una època en què tot canvia. Però, així i tot, bufarà vent de l'est, un vent com mai s'ha vist bufar a Anglaterra. Serà un vent fred i cru, Watson, i pot ser que molts de nosaltres ens apaguem quan bufi", li va dir a La darrera salutació , un conte que data del 1914. La Primera Guerra Mundial va obrir als peus de Holmes un altre penya-segat, el d'un temps que ja no era el seu.