Els reptes d'humanitzar les ciutats i fer-hi entrar el verd

BarcelonaEn paral·lel als reptes globals més urgents del segle XXI, amb el canvi climàtic en primer lloc, cada vegada està més estesa la idea que l’urbanisme de les ciutats no pot donar l’esquena a les cures ni a la natura i que se n’ha de potenciar el caràcter inclusiu. Aquestes problemàtiques han centrat els interessos d’arquitectes, urbanistes, ambientòlegs, paisatgistes i sociòlegs des de les perspectives més diverses. “Avui en dia parlem d’una ciutat que es comporta com una casa i d’una ciutat que es comporta com la natura: parlem d’una ciutat que ha de ser saludable”, deia el geògraf Francesc Muñoz en una de taula rodona dedicada a la renaturalització de la ciutat, en el marc de les trobades que l’Escola Europea d’Humanitats dedicava a "Ciutat, casa, natura", celebrats al CaixaForum Macaya. L’arquitecte Josep Anton Acebillo ha publicat el llibre Urbanismo disruptivo, urbanidad glocal (Actar) i el sociòleg nord-americà Eric Klinenberg, Palacios del pueblo. Políticas para una sociedad más igualitaria (Capitán Swing).

Infraestructures per a tothom 

Arquitectura per unir la gent i assumir els reptes de futur

Per al sociòleg Eric Klinenberg, la clau de la humanització de les ciutats està en l’èxit d’infraestructures socials com biblioteques i parcs, llocs que acullen el gra petit de la vida a les ciutats. “La pandèmia del covid ha creat reptes profunds per a les societats d’arreu del món, que estan fent inversions històriques en projectes de reconstrucció, incloses campanyes massives d’infraestructures –afirma Eric Klinenberg a l’ARA–. No s’havien tingut mai tantes oportunitats per construir les nostres ciutats d’una manera diferent”, subratlla. En paral·lel a la necessitat d’aquestes infraestructures, les noves han de fer front a reptes globals com “el canvi climàtic, els riscos pandèmics i d’una altra crisi, la unió de societats que estan dividides per qüestions ètniques o polítiques i la pobresa”. “Els Estats Units tenen problemes més marcats: estem més segregats racialment que altres societats, hi ha més problemes de desigualtat, i la gent no pot accedir a la sanitat i l’habitatge públics, que a Europa es donen per fets”.

Entre les noves infraestructures més emblemàtiques que Klinenberg ha pogut veure arreu del món en els últims anys hi ha la Biblioteca Central de Finlàndia. “Biblioteques com aquesta són símbols d’una societat més genuïnament democràtica”, assegura. Concretament, la de Finlàndia crida l’atenció perquè és a prop d’un edifici parlamentari, per recordar el compromís permanent del govern amb la ciutadania, i al cor del districte cultural d'Hèlsinki. Com també diu Klinenberg, el covid accelerarà la transformació de les ciutats per fer-les més inclusives, però això no vol dir que es pugui abaixar la guàrdia: “No soc gaire optimista, perquè tot això només s’aconsegueix després de lluitar molt. Al mateix temps que donem valor a les infraestructures socials, hi ha un motí de líders autoritaris arreu del món, hi ha una onada antidemocràtica –explica–. El que és estrany del moment actual és que podem pensar que podem col·lapsar en l’autoritarisme i el feixisme en cinc anys i que en els mateixos anys podem aconseguir un new green deal i la democràcia social. El que determinarà cap on anem seran les lluites sobre què es construeix i com”, conclou. 

Justícia ambiental

La gentrificació, l’enemic de la igualtat a les ciutats

Amb més espais verds i més accessibles, a Barcelona hi hauria hagut un centenar de morts menys cada any en els últims anys, segons va explicar l’ambientòloga i doctora en biomedicina Margarita Triguero-Mas al CaixaForum Macaya. I aquest seria un tret de la ciutat “justa, ecofeminista i saludable”, aliena a les “dinàmiques de poder i de dominació”. “Cada vegada més els espais verds urbans es veuen com una solució als reptes de l’antropocè” [l'època en què l'activitat humana ha començat a generar efectes nocius a escala mundial], subratlla la doctora, perquè aquests espais verds són útils si tenen un paper funcional dins la ciutat i així contribueixin a combatre la contaminació atmosfèrica, regular la temperatura, augmentar la biodiversitat i retenir l’aigua de pluja.

Però alhora s'observa que el fet de potenciar el verd dins les ciutats està relacionat sovint amb processos de gentrificació. No hi ha una “justícia ambiental”. Margarita Triguero-Mas recorda que l’accés i la qualitat dels espais verds urbans és més baix als barris més desafavorits i que no haurien de ser percebuts per la població migrant com a “espais no segurs” que recorden episodis de discriminació i violència. Hi ha processos de “gentrificació verda” que impliquen el desplaçament forçós dels veïns, com ha passat en ciutats com Nova York, on la doctora en salut pública Helen Cole va detectar que els espais verds només tenien un impacte beneficiós en els barris gentrificats i on la gent ja era benestant.

L’urbanisme disruptiu 

Josep Anton Acebillo reclama el nou paradigma basat en ciutats-regió

En comptes de la injustícia ambiental, la “injustícia espacial” és un dels temes centrals del llibre de l’arquitecte Josep Anton Acebillo, que va ser el responsable de les infraestructures urbanes de Barcelona durant més de 25 anys. “La major part de coses que passen al món neixen d’un urbanisme injust”, assegura l'autor d'Urbanismo disruptivo, urbanidad glocal. “El paradigma global que governa avui el territori, concretament la ciutat, s’ha de substituir per un de nou”, adverteix. Això implica passar del paradigma FIRE, basat, segons les sigles en anglès, en les finances, les assegurances, el mercat immobiliari i l’empresa, per un altre que resolgui, com diu Acebillo, “la desigualtat socioeconòmica de la globalització”.  Per combatre'l és necessari un “urbanisme disruptiu”.

El nou paradigma del qual parla Acebillo es resumeix amb el concepte glocal, una fusió de global i de local, que suposa superar el “metropolitanisme” amb unes ciutat-regió consistents en uns arxipèlags de ciutats de diferents dimensions i que “progressivament va absorbint les funcions de l’estat nació westfalià”. Aquest nou sistema potenciaria la “resiliència regional” i una interacció més gran entre la ciutat i l’àmbit rural. Això també implicarà que “en el futur la societat civil haurà de tenir una creixent responsabilitat en la gestió del territori”. En paral·lel a aquestes reflexions, Acebillo s’ha manifestat furibundament en contra d’una de les mesures aplicades a Barcelona per combatre la contaminació, l’urbanisme tàctic. Ell defensa la validesa de l’Eixample d’Ildefons Cerdà pel seu pes econòmic i cultural, i adverteix que una reducció dràstica del trànsit perjudicaria el sector terciari, que és vital. “L’únic territori solvent a Catalunya per resoldre la crisi socioeconòmica postpandèmica és l’Eixample de Barcelona, ni tan sols la ciutat”, conclou.