“Amb la repressió policial, la política deixa de ser una abstracció”

BarcelonaEl festival L’Alternativa de Barcelona ha dedicat aquests dies una retrospectiva al cineasta francès Jean-Gabriel Périot (Bellac, 1974), un autor que entén el documental com un bisturí per seccionar la realitat i analitzar la història i, a més, un dels pocs directors actuals que es mou amb naturalitat entre el curt i el llarg sense privilegiar un format o l’altre. “Les pel·lícules em donen més premsa i reconeixement, però els curts arriben a un públic molt més gran i divers perquè es veuen en més festivals, a internet, a televisió i a les escoles”, diu Périot, director de documentals com Une jeunesse allemande (2015), sobre la Baader-Meinhof.

Una escola és precisament l’escenari de Nos défaites [Les nostres derrotes], que s’ha emportat el primer premi de L’Alternativa. És el seu últim treball, un llargmetratge documental que va rodar en col·laboració amb els alumnes d’un institut. Amb ells, recrea escenes de pel·lícules de finals dels 60 i principis dels 70 marcades pels debats del Maig del 68 -n’hi ha de La salamandra d’Alain Tanner i La chinoise de Jean-Luc Godard- i després els pregunta sobre la seva visió de la política i els conflictes socials. “Fa vint anys que vaig als instituts a projectar les meves pel·lícules -explica Périot-. Sempre es generaven debats interessants sobre història, política i altres temes. Però en els últims anys era diferent i no entenia exactament per què, i aquesta pel·lícula em va semblar una oportunitat per comprendre’ls, per saber què havia canviat”.

El que mostra Nos défaites són uns alumnes desconcertats, incapaços de relacionar-se amb el discurs polític tradicional, aliens a les idees de classe social, lluita obrera o compromís polític. Què ha canviat entre els joves de fa deu o vint anys i els d’ara? “Primer, el programa de les escoles ha canviat -diu-. Gairebé no es parla de revolucions, ni tan sols de la Revolució Francesa. Tampoc s’hi ensenya educació cívica, com es feia quan jo era petit. I a casa ja no es parla de política amb la família i ni tan sols senten el telenotícies de fons, perquè ningú veu la televisió”. La força de les seqüències recreades i la despolitització dels joves creen una tensió incòmoda però reveladora: “Per a ells és complicat expressar-se de manera articulada, ni tan sols tenen vocabulari. Tenen idees, però són borroses. Saben que s’han de canviar coses, però no què, ni com, ni per què”.

En els últims 15 minuts, però, Nos défaites salta al desembre del 2018. Périot ja havia donat la pel·lícula per acabada quan va saber que els estudiants havien aturat les classes de l’escola per protestar contra la detenció d’uns nois que havien fet una pintada: “Els vaig proposar fer una última recreació, la d’un vídeo que es va fer viral en què es veu un grup d’estudiants detinguts per manifestar-se i obligats a agenollar-se durant més d’un hora mentre els policies es reien d’ells. Van acceptar encantats”. Però el que importa no és la recreació, sinó les entrevistes posteriors, on es veu que l’actitud dels nois envers la política ha canviat radicalment. Ara parlen de compromís, sacrifici i de com el que importa no és només vèncer les batalles, sinó la lluita.

“Estaven molt enfadats per la detenció dels seus companys -explica-. Podem estar mesos parlant de política, però no hi ha res més eloqüent que la realitat. Amb la repressió policial, la política deixa de ser una abstracció. Tot va canviar per a ells, estaven implicats i, de cop, eren capaços d’explicar les seves idees amb fluïdesa”. Périot fins i tot hi veu paral·lelismes amb el conflicte català: “No entenc per què els governs recorren a la violència amb els manifestants. Estic segur que, estiguin a favor o en contra de la independència, molts catalans s’han sumat a la lluita contra l’Estat en solidaritat amb les víctimes de la repressió, que acostuma a provocar l’efecte contrari al desitjat”.