Els reporters que Franco va castigar amb l’oblit
‘Ofici. Repòrters gràfics’ rescata tres generacions de fotògrafs de les primeres dècades del segle XX
BarcelonaLes primeres pàgines d’ Ofici. Repòrters gràfics, d’Andrés Antebi, Teresa Ferré, Roger Adam i Pablo González, dedicat a l’ofici de fotoperiodista en les primeres dècades del segle XX, ja és tota una declaració d’intencions. A l’esquerra hi ha un autoretrat que Gabriel Casas es va fer el 1931. A Casas, després de la victòria franquista, el van sotmetre a un judici sumaríssim. El van acusar d’intervenir en els “ sucesos revolucionarios durante el dominio rojo ” del 1934: es referien als Fets d’Octubre. També se’l va acusar de treballar com a fotògraf pel departament de Cultura de la Generalitat, de fer cartells de propaganda “roja” i de ser d’ideologia separatista. Perseguit i empresonat, mai va poder tornar a publicar a la premsa.
A la pàgina dreta, els autors del llibre expliquen quin va ser el destí de l’arxiu del fotoperiodista Joan Maymó la tardor de l’any 2013: “Centenars, potser milers de plaques de vidre, van anar a parar a un contenidor d’escombraries. I d’allà, en qüestió d’hores, al no res. La casa on havia instal·lat el seu estudi fotogràfic fins a la seva mort, al carrer Verdaguer i Callís, tenia nous inquilins, i totes aquelles caixes groguenques i plenes de pols feien nosa en les obres de reforma”. Ningú es va preocupar de recuperar la feina de tota una vida. No és excepcional, ha passat altres vegades. “El treball que teniu a les mans és un intent de reconstrucció d’aquesta memòria amputada”, diuen els autors.
Fotos requisades i perdudes
No és fàcil recuperar el llegat de tots aquests fotoperiodistes que, a les primeres dècades del segle XX, consideraven la fotografia un ofici i treballaven en equip: “El franquisme va destrossar moltes carreres -assegura Antebi-. Es parla molt dels papers de Salamanca però també hi va haver una requisa sistemàtica dels fons de tots aquests fotògrafs. L’encarregat d’enviar milers d’imatges a l’oblit va ser el fotògraf Josep Comte. No se sap on són totes aquestes fotografies”, afegeix Antebi. Antebi i González critiquen que no s’ha investigat a fons quin ha sigut el destí de tot aquest patrimoni fotogràfic i que sovint les fotografies estan mal atribuïdes. “Hem vist com en algunes exposicions s’atribuïen fotografies a Brangulí o a Centelles que no ho eren. És difícil saber de qui són perquè sovint treballaven en equip. A més, el treball de negre era molt habitual”, destaca González. “Per exemple, Centelles va fer de negre per a Josep Maria Sagarra, Pablo Luis Torrents i Josep Gaspar, que eren coneguts com els Tres Reis Mags. Els va demandar per un tema laboral el 1934”, afegeix.
La maleta de Centelles, en dubte
Els autors del llibre posen també en dubte que totes les fotografies que Centelles duia a la maleta quan va emprendre el camí de l’exili fossin seves: “És molt possible que aquella maleta, la icona més famosa del treball dels reporters durant la Guerra Civil, portés a dins fotografies d’altres autors. El mateix Centelles va anotar en l’índex del seu arxiu que algunes imatges eren reproduccions. Però així com sí que va fer palès que unes quantes corresponien als reporters Hermanos Mayo, no va fer cap menció als fotògrafs amb els quals va compartir professió a Barcelona”, critiquen els autors del llibre. “És molt possible que també a l’arxiu Centelles, dipositat avui a Salamanca, hi hagi fotografies d’Agulló, Badosa, Torrents o Gonsanhi”, afegeixen.
Centelles no va ser l’únic que va fugir amb una maleta. Pablo Luis Torrents (l’Uruguai, 1893-1966) també va haver de marxar quan els franquistes van entrar a Barcelona i només va poder arreplegar una petita part del seu arxiu. Les fotografies es van perdre prop de la frontera, al Voló, i el seu destí continua sent un misteri. Els arxius de Josep Badosa i Josep Gaspar també es van extraviar. “Casas va amagar uns 150 clixés i els va amagar en una petita caixa de fusta, que va ocultar sota unes pedres al pati de l’herbolari dels seus sogres. La humitat els va destruir”, asseguren els autors del llibre. Hi ha altres fons que estan en institucions però que igualment estan oblidats: “A la Diputació de Barcelona hi ha el fons de Frederic Juandó des del 1962. Vam ser els primers a visitar-lo. Ningú era conscient que hi havia totes aquelles fotografies”, destaca González.
Un fons a les golfes
“Durant la democràcia no s’ha fet gaire bona feina. Han passat 40 anys i no s’ha recuperat molt del patrimoni”, destaca Antebi. “Un altre fons molt important és el de Joan Andreu Puig Ferran (1904-1982). Tot és a casa de la seva família, guardat en caixes”, lamenta Antebi. L’arxiu de Puig Ferran, que s’havia donat per perdut, ha sortit a la llum durant la investigació que es va fer per al llibre. Puig Ferran va ser durant un temps soci de Carlos Pérez Rozas. Durant l’etapa republicana va seguir la intensa vida social i política de Barcelona. Quan va esclatar la guerra, va cobrir el desembarcament republicà a Mallorca i va retratar la rereguarda republicana. Amb la victòria franquista el van tancar en diversos camps de concentració. Va ser condemnat a mort. Va aconseguir la llibertat gràcies a les gestions d’un cunyat que era aviador franquista.
Ofici. Repòrters gràfics forma part d’un projecte molt més ampli. Darrere hi ha La Imatge Velada, una recerca engegada per l’Observatori de la Vida Quotidiana l’any 2010. Part de la investigació es pot veure al portal www.reportersgrafics.net. Ara preparen un documental i trauran un llibre dedicat a Gabriel Casas. En aquest llibre hi col·labora Núria Casas Formiguera, la filla del fotògraf a qui Franco va castigar no podent tornar a publicar mai més a la premsa.
