El monarca col·leccionista

LondresEn època de Brexit, res millor per comprendre les connexions històriques entre les illes britàniques i el continent que tenir present un temps en què Anglaterra va mirar l’Europa de més a la vora i va quedar-ne enlluernada. És una de les paradoxes que, més enllà del plaer estètic aclaparador que pot arribar a transmetre, s’extreu de la visita a l’exposició Carles I. Rei i col·leccionista. Inaugurada a la Royal Academy de Londres, l’excepcionalitat de bona part de les poc més de 140 obres que s’hi apleguen constitueix un immillorable punt d’arrencada de l’any de celebracions del 250è aniversari de la institució.

La mostra és, per dret propi, un dels grans o potser el millor dels espectacles artístics de l’hivern londinenc. No en va s’hi poden admirar algunes de les millors obres d’Anton van Dyck, Ticià, Rubens, Holbein, Veronese, Guido Reni, Mantegna, Rembrandt i, també, un Velázquez molt jove. A més de ser un recorregut per la història de l’art de l’Europa que té en el Renaixement la seva força total, és alhora un viatge per la història política dels grans imperis europeus.

Com a prova de l’afirmació, val la pena aturar-se davant del retrat Carles V amb un gos, que va pintar Ticià presumiblement a Bolonya durant una estada del rei d’Espanya i emperador germànic entre desembre del 1532 i febrer del 1533. El quadre, que arriba a Londres en préstec des del Museu del Prado, és l’exemple d’un model de masclisme imperial amb tots els atributs.

L’exposició de la Royal Academy és una celebració i un tast -el 10%, a tot estirar- del que havia sigut la col·lecció reial de Carles I d’Anglaterra, que va aconseguir reunir en poc menys dels vint-i-cinc anys que va durar el seu regnat: del 1625, quan puja al tron a la mort del seu pare, Jaume I, i fins que és decapitat per alta traïció, el 1649. Va ser després de l’execució, a partir de la instauració de l’anomenada Commonwealth of England - una mena de república sota el control del Parlament-, quan és disgrega la col·lecció en l’anomenada Venda de la Commonwealth.

Es va dur a terme amb l’objectiu de recaptar fons per sufragar els molts deutes que havia deixat enrere la monarquia i la guerra civil que hi acabava d’haver durant gairebé vuit anys. És la primera vegada en 350 anys llargs que alguns dels quadres i tapissos, procedents de préstecs del ja esmentat Prado, del Louvre o de la National Gallery de Washington DC, es poden veure al Regne Unit.

Una de les rotundes constatacions de l’exposició és la influència de Carles I a l’hora d’importar l’art del continent, “de magnificència principesca, a una Anglaterra puritana i provinciana que fins a aquells moments no ha tingut gairebé cap contacte amb el Renaixement”, en paraules del comissari, Per Rumberg, durant la presentació als mitjans de comunicació.

En un quart de segle, “un país gairebé sense tradició pròpia en pintura completa una revolució visual”, va apuntar també. Un regnat, el de Carles I, doncs, amb dues revolucions: l’estètica, amb una innegable influència posterior en el col·leccionisme públic i privat del Regne Unit, i la política, que es va esdevenir amb el canvi de règim del 1649, que es va allargar fins a la restauració de la monarquia el 1660 en la persona de Carles II, fill del rei escapçat.

Connexió amb Madrid

El 1623, quan encara era príncep de Gal·les, el futur Carles I va viatjar a Madrid, on es va establir a la cort durant vuit mesos mentre negociava la hipotètica unió matrimonial amb Maria Anna d’Espanya, filla de Felip III. El matrimoni no va prosperar per la impopularitat que entre els protestants anglesos causava la perspectiva de tenir com a futura reina una infanta catòlica. Carles es va acabar casant dos anys després amb Enriqueta Maria, de 15 anys, filla d’Enric IV de França i de Maria de Medicis.

Però mentre era a Madrid, Carles va caure rendit davant la col·lecció reial espanyola de pintura de l’Escorial, la més esplendorosa de l’època. Sobre el jove Carles exerceixen una influència especial les pintures de Ticià. L’hereu dels Estuart comença a comprar obres. I també obté dos regals de Felip IV: Pardo Venus i el ja esmentat Carles V amb un gos, de Ticià, recuperat per a la cort espanyola. En comprarà més. El duc Ferran Gonzaga, ofegat pels deutes, li vendrà obres de Leonardo, Rubens, Ticià, Correggio, Tintoretto...

Però tres de les imatges més icòniques de la mostra són de Van Dyck, pintor flamenc de la cort de Carles I des del 1632: Carles I a cavall, Carles I de caça i Carles I en tres posicions, una reflexió sobre la identitat a partir de la manca d’expressió dels ulls de la figura central i la perplexitat de les laterals, que es miren entre elles.