El renacido

Un dels arquetips més fascinants de la vasta mitologia del western és el paranyer que viu de les pells d’animals que caça a les muntanyes. Una figura solitària -sovint perseguida pel seu passat- que representava l’harmonia entre l’home i la naturalesa als westerns amb consciència ecològica dels 70. Amb una barra considerable, Alejandro González Iñárritu ha tornat a explicar -sense acreditar-ho- la història d’un d’aquells títols, L’home en una terra salvatge, dirigit el 1971 per Richard Sarafian. Es tracta de l’odissea real de Hugh Glass, un paranyer que, després de ser atacat per un ós, és traït per un company d’expedició que l’abandona enmig d’unes muntanyes nevades i infestades d’indis. Per relatar la tortuosa epopeia de supervivència i venjança de Glass, Iñárritu aplica una musculosa posada en escena basada en el naturalisme lluminós i espacial: llargs plans seqüència, llum crepuscular i una càmera tan propera als personatges que s’entela amb l’alè de DiCaprio. L’actor, per la seva banda, fa una exhibició de patiment en totes les seves formes i la seva agonia assoleix una dimensió gairebé religiosa, unviacrucis transformador en què no falten els estigmes, les aparicions i la intervenció d’un Judas (Tom Hardy). Es pot criticar la simplicitat del relat i el seu missatge sobre la futilesa de la venjança; també l’exageració del turment del protagonista i l’acumulació d’obstacles en el seu camí, que en algun moment frega l’absurd. Però la pel·lícula és difícil de rebatre en el terreny de l’aventura i en l’esforç d’Iñárritu i el director de fotografia Emmanuel Lubezki per explorar els límits expressius del gènere amb seqüències tan aclaparadores com l’atac inicial dels indis. Tot i el seu excés de metratge, El renacido és un espectacle cinematogràfic notable, un Acorralat del segle XXI amb coartada metafísica on col·lisionen el sentit de l’espectacle, l’afany de transcendència i una glorificació del dolor un pèl irritant; de fet, la pel·lícula es podria titular perfectament La passió de Leo. |