'Hamlet': un 'remake' en pantalla gran

Hamlet

Cinema Aribau. Fins al 30 de gener

Oriol Broggi torna a Hamlet. No és gens habitual que un director s’enfronti a un dels textos més famosos i populars del teatre universal dues vegades en poc més d’una dècada. Broggi va firmar el seu primer Hamlet el juny del 2009 a la Biblioteca de Catalunya en una despullada i poderosa proposta escènica que dramàticament no és gaire diferent de la que ara ha estrenat al cinema Aribau, convertit provisionalment en teatre, tot i una condimentació musical (Pink Floyd, David Bowie, música irlandesa...) i visual molt més agosarada. L’atracció d’un espai diferent per explicar la mateixa història és també un repte de la posada en escena. L’espai sorprèn per una bona sonoritat, malgrat que no tots els intèrprets treballen en un registre homogeni, però bona part de la funció resulta força fosca per veure els rostres dels set actors i actrius que, excepte el protagonista, doblen personatges. Un peatge deutor de la presència de la gran pantalla amb un gran treball videogràfic de Francesc Isern, molt ben compensat perquè no robi protagonisme a l’escena, però tot sovint amb continguts sorprenents (el setè de cavalleria, per exemple) sense relació ni directa ni indirecta amb l’obra però ben segur que sí amb les emocions del director. 

El nou Hamlet de Broggi conserva, com no podia ser d’altra manera, la mirada del director sobre el príncep de Dinamarca projectada en el del 2009. Un Hamlet més furiós que abstret, més vital que abatut, més obsessiu que deprimit, a qui dona vida un esplèndid Guillem Balart. El jove actor, llicenciat el 2019 per l’Institut del Teatre i que en el Grec passat va protagonitzar Carrer Robadors, circula amb precisió i passió pels conflictius estats emocionals del personatge amb la lleugeresa que dona la joventut i la maduresa que dona el talent sense recórrer a un gran histrionisme; molt al contrari, dotant el príncep d’una naturalitat molt contemporània que il·lumina de manera entenedora la brillantor de la paraula de Shakespeare. Quelcom bàsic perquè, no ens enganyem, és en els jocs de paraules, en les metàfores, en les anàfores i en els recursos retòrics, més que en l’argument, on l’obra és bella i deliciosa, punyent i filosòfica. Fantàstic el còmic Poloni de Toni Gomila i el Claudi de Carles Martínez (que al Hamlet anterior feia justament de Poloni), brillants Sergi Torrecilla (Horacio, entre altres) i Marc Rius (Laertes), i suaument etèria l’Ofèlia d'Elena Terrats.