"Reivindico el dret a tenir por"

GIRONA."Si em miro els últims llibres des d'una relativa distància m'adono que hi he anat posant sobre la taula diversos mites col·lectius", va explicar Javier Cercas ahir al matí durant la multitudinària roda de premsa de presentació de Las leyes de la frontera. "A Soldados de Salamina em vaig ocupar de la Guerra Civil; a La velocidad de la luz , de la Guerra del Vietnam, i a Anatomia d'un instant , del cop d'estat del 23 de febrer del 1981", va dir. En la nova novel·la Cercas continua instal·lat a la transició espanyola, amb la intenció de posar sobre la taula un dels forats negres dels primers anys de democràcia: els quinquis.

"Mentre em documentava per escriure Anatomia d'un instant , que apel·lava a protagonistes de la història oficial com Carrillo i Suárez, vaig anar-me trobant amb la cara B de la realitat -va recordar Cercas-. Em van començar a cridar l'atenció els quinquis, nanos de barris marginals que durant aquests anys es van dedicar a la delinqüència, i que motivarien nombroses pel·lícules, cançons i reportatges". Llavors va arribar Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer , una exposició que el CCCB va dedicar l'any 2009 al fenomen. "Per primera vegada a la vida em vaig veure convertit en matèria d'història -va admetre l'escriptor-. De cop i volta em vaig retrobar amb futbolins, màquines del milió, discos de Las Grecas i de Los Chichos i tota mena de documents. El que em va impactar més va ser una sala al fons plena de retrats d'adolescents de l'època. Tots eren morts. Llavors em vaig preguntar, visceralment: per què ells, i no jo?" Aquesta va ser la pregunta que Cercas es va fer abans de començar a escriure Las leyes de la frontera . Formular interrogants "de la manera més complexa possible" és una de les voluntats de l'escriptor, nascut a Hibahernando l'any 1962 i arribat a Girona quatre anys després. "Vaig ser un xarnego privilegiat. El meu pare era veterinari i a casa mai no ens va faltar de res. Malauradament, aquesta no va ser la situació de bona part dels emigrats, gent que va arribar amb una mà a cada butxaca. Així es va fer Catalunya", va dir.

Sobreviure a un mateix

Construïda a partir dels diàlegs entre un inspector de policia, un escriptor que investiga i un delinqüent passatger reciclat en advocat, la nova novel·la de Cercas presenta una Girona molt diferent de la que ocupa bona part de Quan érem feliços , el llibre autobiogràfic amb què Rafael Nadal va guanyar l'últim premi Josep Pla. Las leyes de la frontera es fixa en el minúscul però transitat Barri Xino gironí i en el seu ambient viciat i subterrani: els prostíbuls, els bars i els delinqüents que hi conspiraven entre porro i porro.

La clau d'accés al submón que ha captivat Cercas és Ignacio Cañas, l'advocat que evoca els mesos estiuencs que va passar a la banda del Zarco, esforçant-se per mimetitzar-se amb els seus companys -tot i que, com es recorda a la novel·la, mai no podria "ser un d'ells"- i enamorat de l'enigmàtica, inconstant i seductora Tere. "Un dels estímuls inicials per començar a treballar en el llibre va ser la lectura del manuscrit Vint-i-cinc anys i un dia , de l'advocat Carles Monguilod -va recordar Cercas-. Entre els casos que hi explica hi ha el de Juan José Moreno Cuenca, a qui arribaria a defensar. El Vaquilla va ser un personatge marginal que va acabar superant la seva època. Després de passar molt de temps a la presó es va convertir en algú decadent, tardorenc i sense lloc, que mantenia amb orgull la llegenda que havia construït a finals dels 70". La trajectòria delictiva del Zarco coincideix en més d'un moment amb la de Moreno Cuenca: fins i tot les pel·lícules que inspira piquen l'ullet a la tetralogia que José Antonio de la Loma va dedicar al quinqui més conegut. "Igual que el Zarco, el Vaquilla va ser un supervivent d'ell mateix -va explicar Cercas-. Si una cosa es veu als films de De la Loma és la idealització. Això va ser la seva catàstrofe: els quinquis es van acabar creient la imatge que es donava d'ells mateixos".

Encara que ha sobreviscut de manera latent durant més de tres dècades, el mite del quinqui "s'ha convertit en una nota a peu de pàgina, pràcticament ha desaparegut del mapa". Las leyes de la frontera hi torna, canviant l'extraradi barceloní pel de Girona i comparant la ciutat de finals dels 70 amb la de l'actualitat, reformada i benestant: "A partir d' Anatomia d'un instant se m'ha vist com un detractor de la Transició, i no és veritat. Per mi aquells anys són els millors: hi va haver més llibertat, prosperitat i justícia social que mai. Fins llavors els espanyols ens havíem dedicat a matar-nos".

Les aventures, només als llibres

Cercas també va dedicar paraules al president Mas i al projecte sobiranista. "Les aventures m'encanten, però només als llibres -va dir-. Jo no sóc independentista: no veig on ens portarà. Reivindico el dret a tenir por". La por és un dels eixos vertebradors de Las leyes de la frontera : els quinquis poden pispar bosses i atracar bancs perquè no en tenen; el protagonista, en canvi, no l'acaba de perdre mai.