"És més fàcil ser reina que rei perquè la monarquia ha esdevingut simbòlica"

BarcelonaMatilde va estar a punt de ser coronada reina d’Anglaterra, el 1135, perquè així ho havia designat el seu pare, Enric I, abans de morir. Però va haver de claudicar i dipositar totes les energies perquè fos el seu fill qui esdevingués rei. Cap llei impedia a una dona que pogués governar, i Matilde estava més que preparada per fer-ho, però la societat patriarcal d’aleshores no estava disposada a acceptar-ho. Altres dones també van intentar governar, sense èxit, com Elionor d'Aquitània, Isabel de França i Margarida d’Anjou. No va ser fins a mitjans del segle XVI que una dona va exercir el poder de manera absoluta: Elisabet I d'Anglaterra. I tampoc ho va tenir fàcil. El mateix any que es va coronar reina, el protestant John Knox va escriure: "Ascendir una dona perquè exerceixi el poder, la superioritat, el domini o el govern de qualsevol regne, nació o ciutat és repugnant per naturalesa". Helen Castor, historiadora britànica especialitzada en història medieval i professora a la Universitat de Cambridge, explica les dificultats per exercir el poder de totes aquestes dones a Lobas (Ático de los Libros).

La societat medieval assumia que una dona no podia liderar un regne però cap llei ho impedia. En els casos que vostè explica, a excepció d’Elisabet I, van tenir l’oportunitat de governar però no ho van aconseguir.

Totes aquestes dones van tenir-ne l’oportunitat perquè no hi havia alternativa. La societat d’aleshores assumia que la dona sempre havia d’estar en un segon pla però la monarquia és hereditària, per línia sanguínia, i hi havia la possibilitat de tenir filles i no fills. Per tant, podia passar que només una dona pogués exercir legítimament el poder. De fet, en democràcia durant molt de temps no hem tingut dones governants perquè, en aquest cas, s’escollien i la societat ha continuat creient que els homes eren més aptes. Quan va morir l’únic fill d’Enric VIII, només van quedar les seves dues filles, Maria i Elisabet I, i no hi havia rivals masculins que els poguessin disputar el tron. En el cas de Matilde, que va ser la primera a intentar governar, al segle X, hi havia rivals masculins. Matilde estava convençuda que tenia dret a governar perquè era la filla del seu pare. Déu l’havia escollit. El que és fascinant de Matilde és que quan el seu pare va morir, i es va decidir que ella n'era la legítima hereva, ningú s’hi va oposar, ningú va dir que no podia governar perquè era una dona. Però quan estava a punt de ser coronada van començar a desqualificar-la. Va intentar governar com el seu pare, però mentre a ell el veien com un lleó, un guerrer que exercia el poder de manera irresistible, a ella la veien orgullosa i arrogant, incapaç d’escoltar els qui l’envoltaven. Com que era dona es va assumir que faria el que li deien. I no ho va fer.

Un dels grans dilemes que va afrontar Elisabet I era si casar-se o no. ¿Creu que en el fons a Maria, la seva germana gran, la va perjudicar el fet de casar-se? ¿Era incompatible ser reina i esposa?

Va ser un problema crucial durant el govern d’Elisabet I. En el món medieval l’home era el responsable de la dona. Si una reina es casava, ¿el seu home tenia poder com a rei o era només un consort? ¿Tenia autoritat sobre ella en privat però no en públic? Maria, la germana gran d’Elisabet, es va casar als 36 anys amb Felip II, perquè volia un hereu catòlic per a Anglaterra. Quan Elisabet I va heretar el tron era molt més jove que Maria i, davant els seus consellers, no descartava casar-se. Però si ho feia amb un altre hereu s’aliava amb un altre país sense possibilitat de desfer aquesta aliança, i limitava les seves possibilitats. A més, si no es casava podia exercir tot el poder de manera independent. Al final va governar sola 45 anys.

Va utilitzar la seva virginitat per legitimar-se?

La va utilitzar com a símbol, fins i tot quan encara negociava possibles casaments. Va fer discursos proclamant-se la reina verge i afirmant que estava casada amb el seu país, que era la mare de tots. Tenia una gran habilitat per convertir les dificultats en avantatges i era molt conscient de la seva condició de dona. Ara, s’emmirallava en el seu pare a l’hora de governar.

Vostè ha accedit a moltes fonts primàries i a llibres d’autors contemporanis. La mirada ha canviat?

Les coses canvien molt lentament. Continuen havent-hi molts prejudicis i, a vegades, ni tan sols en som conscients. Per posar-te'n un exemple: hi ha un historiador, que és brillant i admiro molt, però que qualifica Elisabet I de "manaire", un adjectiu que mai es fa servir per a un rei. Es parla molt més de la vida sexual i amorosa d'Elionor d’Aquitània que no pas de les seves qualitats com a governant.

Continuem amb els mateixos prejudicis?

No han canviat gaire. Només hem d’observar què passa amb les dones amb càrrecs polítics. Ens fixem en com van vestides. Quan aquestes dones comencen a parlar, no ho fan partint d’una neutralitat. Quan un home es posa una jaqueta i uns pantalons, només escoltem què diu.

Quan l’actual reina anglesa, Elisabet II,

Sí, fins i tot crec que és més fàcil coronar una dona que un home. Pots posar la corona a una dona, dir-li que segui, que estigui en silenci i que no decideixi res. És simplement la mare de la nació. És més fàcil ser reina que rei perquè la monarquia ha esdevingut merament simbòlica. És molt diferent si una dona és ministra. Vam tenir Margaret Thatcher però no va fer cap favor a les dones perquè no va incorporar cap dona al seu govern ni va promoure les dones, sinó que ella es considerava un cas excepcional.

Quin sentit té actualment la monarquia?

En molts sentits és una relíquia del passat. Però per a una certa gent és una garantia de seguretat. Quan tot és incert i hi ha inestabilitat, la monarquia continua allà, immutable. Tanmateix, com a historiadora, la meva feina és donar recursos perquè la gent es faci preguntes sobre els riscos d’assumir que una cosa no es pot canviar.

Veu possible una república anglesa?

Ho vam intentar fa 400 anys i no va durar. Hi ha una complicació afegida: la nostra reina no només és reina d’Anglaterra, sinó també del País de Gal·les, d’Irlanda del Nord i d’Escòcia. Però l’altra qüestió és fins quan durarà aquesta unió.