El Regne Unit rep la punta de llança i de l'iceberg de la literatura catalana
La London Book Fair posa en el focus central vuit autors amb llibres traduïts a l'anglès amb posterioritat al 2019
LondresEls focus sobre la literatura catalana. Primera jornada de la London Book Fair (LBF), amb tornada a la presencialitat després de dos anys de pandèmia, i el que s'havia d'haver celebrat el 2020, l'anomenat Spotlight, concentra aquest 2022 un seguit de diàlegs interculturals que, a la pràctica, van molt més enllà del programa oficial, de només tres dies, fins dijous. Vuit autors en el marc del calendari estricte formen només la punta de llança d'actuals, futures i renovades invasions pacífiques del mercat editorial britànic acompanyats de la mà de l'Institut Ramon Llull, i també la punta de l'iceberg d'una literatura de molta més fondària.
Els triats per al focus actual han sigut Raül Garrigasait, Marta Orriols, Aina Bestard, Josep Maria Esquirol, Borja Bagunyà, Eva Baltasar, Irene Solà i Sergi Pàmies. Equilibri de gènere, d'edat, d'estils i fins i tot geogràfic, sense discutir-ne en cap cas la qualitat dels noms, i només una condició era necessària per formar part de l'equip: que la traducció a la lingua franca global s'hagi posat a la venda després del 2019.
Però, a la pràctica, en aquesta primavera cultural catalana que viu el Regne Unit aquí i allà, que s'allarga des del març fins al juny en actes esparsos, hi participen molts més autors i artistes. Autors i artistes que passegen presencialment i virtualment pel que es pot anomenar l'off de la London Book Fair: actes sovint tant o més estimulants que els oficials, en universitats, llibreries, pubs o teatres de petit format, que no perquè ho siguin són poc rellevants.
El pub com a centre cultural
L'imperi no és el que era, sobretot després del Brexit i de Boris Johnson, però els pubs encara es mantenen com una de les columnes vertebrals de les quatre nacions britàniques; pubs que amb la moqueta i la cervesa esmorteeixen la decadència definitiva del Regne Unit i mantenen viva una forma de cultura popular, la pervivència d'"una atmosfera" inigualable, com en un històric article del 1946 va recordar George Orwell.
I en un pub de l'oest de la capital, The Grove, ha tingut lloc aquest dimarts al vespre el primer acte de l'off, protagonitzat per una de les grans revelacions dels últims anys de la literatura catalana: Pol Guasch (Napalm al cor, Anagrama) ha conversat amb Manon Steffan Ros, gal·lesa, prolífica i molt popular al seu país, autora de Llyfr glas Nebo, traduïda a l'anglès com The blue book of Nebo (i al català com El llibre blau de Nebo per Edicions del Periscopi), una forma d'entrada al mercat majoritari del Regne Unit i potencial pista d'enlairament cap a altres literatures, que són altres mons. Ja no és el cas del català, que no necessita la crossa/nosa del castellà per captar l'atenció dels lectors editorials estrangers, però sí que ho és el gal·lès, que, vulguem o no, la mateixa llengua que l'ofega l'ajuda a treure el cap enllà de les illes britàniques.
Guasch encara no ha sigut traduït a l'anglès, i per tant no forma part de l'equip oficial. Però el contracte amb Faber ja està signat i el Napalmal cor en anglès esclatarà amb tota potència el 2024. L'autor està exultant. "En 70 hores he conegut la meva editora francesa i la meva editora anglesa", diu, i elogia la fira com el que també és, "un espai d'interlocució" on potser completa la fase final de la promoció d'un llibre que, quan aparegui en anglès, ja farà gairebé cinc anys que haurà escrit. "Un clàssic?" I la seva resposta, manllevada de Joan-Lluís Lluís, també és clàssica: "Només el temps…" i etcètera.
I de clàssics, i de la importància de ser-ho, n'ha parlat també aquest dimarts Raül Garrigasait amb tot un veterà de l'edició de traduccions en un mercat que no les aprecia gens, Christopher MacLehose. Una conversa que va dels clàssics que tradueix Garrigasait a la possible cotilla a què l'etiqueta condemna. "No volem capturar un autor per posar-lo a dins de la gàbia que pot suposar anomenar-lo clàssic", diu MacLehose. La conclusió òbvia és que, sigui clàssic modern o recent, o clàssic del futur –potser com Guasch?–, el que cal és llegir-lo, perquè de públic n'hi ha sempre. La prova és que Mercè Rodoreda i Montserrat Roig estan a punt de tenir traduccions al polonès (entre altres, La plaça del Diamant) i al turc (La mort i la primavera), o a l'anglès, Ramona, adeu i també El temps de les cireres.
El primer dia de l'Spotlight català de la London Book Fair no acaba en un pub, o no oficialment, però també acaba a dalt de tot. Perquè a la llibreria Foyles de Charing Cross Road, al centre de Londres, Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla) conversa amb Max Porter (Grieff is the thing with feathers, traduït a 23 llengües, també al català: El dol és aquella cosa amb ales). Porter, de fet, s'ha multiplicat aquest dimarts. I és que al migdia ha dialogat amb una altra de les escollides per representar la literatura catalana en aquesta fira, Marta Orriols. Per l'aparent connexió temàtica entre Aprendre a parlar amb les plantes, d'Orriols, i El dol és aquella cosa amb ales –en termes generals, una reflexió sobre el dolor de la pèrdua d'éssers estimats– s'han trobat al Literary Translation Centre. I Orriols, traductora ella mateixa de la versió castellana de la seva primera novel·la, ha fet alguns comentaris molt interessants sobre una feina que va entomar amb l'alegria i potser la inconsciència de qui no sabia ben bé a què s'enfrontava: "No soc traductora professional, però creia que podia fer-ho. I a mesura que traduïa m'adonava que la protagonista catalana i la castellana no eren la mateixa persona. La protagonista de la versió en castellà sonava més alegre". Ja deia John Le Carré que parlar més d'una llengua és tenir més d'una ànima, cosa que Orriols va descobrir que li passava al seu personatge.
"Et poses en mans del traductor, hi has de confiar…", afegeix Porter. I Orriols encara li diu, per refermar el que ha confessat: "Quan vaig llegir la teva novel·la, en català, no vaig plorar, perquè no soc de plorar llegint; però ara l'he llegida en anglès, i ahir al final, a l'avió, mentre l'acabava em queien les llàgrimes". Traduir és perdre i guanyar. I la lectura d'un original en una llengua que no sigui la materna sempre permet un nou descobriment.