El regne literari de les germanes Rodés

BarcelonaA Duermevela, el llibre que recull una tria dels somnis de la cantautora Maria Rodés (1986), hi ha un dibuix que va fer quan era petita en què surt ella amb els pares i els germans. “A la mare li poso faldilles i al pare americana i corbata, perquè sempre el recordo així -diu en un bar de la plaça Universitat, esperant l’arribada de l’Andrea; és la primera vegada que un mitjà de comunicació els farà una foto juntes-. Al meu germà li vaig posar una samarreta verda. I l’Andrea surt al centre”.

És el primer que li diu quan la veu entrar al bar: “Andrea, ¿has vist que surts en aquest dibuix? Et vaig posar al centre, perquè per a mi ets molt important...” Hi ha un punt d’ironia a la frase, perquè l’Andrea -periodista i escriptora- encara no ha vist el llibre imprès. L’agafa i el fulleja mentre la Maria acaba de parlar de Duermevela, que ha publicat Alpha Decay. “Vaig començar a anotar els somnis l’any 2010, mentre treballava en el disc Sueño triangular -explica, recordant el seu segon disc en solitari-. En aquells moments estava una mica col·lapsada i escriure el que somiava em va ajudar”.

Maria Rodés té un mètode per recordar el seu món oníric. No li fa cap por revelar-lo: “És tan fàcil com deixar una llibreta a la tauleta de nit amb un boli al costat. Així et predisposes a recordar què somies”. Tot i que no tenia cap intenció de publicar-los, va deixar-los llegir a l’editora Ana S. Pareja, que li va proposar de recopilar-ne uns quants en forma de llibre. “Vaig agafar tot el material que tenia i el vaig endreçar temàticament, pensant en què m’interessava a mi i què podia interessar als lectors”, recorda.

N’han acabat sortint sis grans blocs: amor, pors escèniques, músics que ha conegut, família i maternitat, envelliment i mort. “L’escriptura em permet treure capes, és com una dutxa”, admet. Hi ha un element que apareix amb recurrència en totes les seccions: la por. “Escriure sobre les teves pors t’ajuda a veure-les, però van canviant amb el temps”. Si al principi un dels temors més grans era sortir a tocar -“tremolava, em costava molt”, reconeix-, ara apareix el desconcert de fer-se gran i d’envellir sense ser feliç: “Hi ha un somni en què jo em projecto en el futur com algú autosuficient i validat en el camp professional, però que en canvi no ho té gens clar pel que fa al sentiments”.

Maria Rodés recorda haver llegit algun somni de Kafka que la va impressionar, i també Un mundo propio, dietari de somnis de Graham Greene que La Uña Rota va publicar l’any passat. “M’agrada quan Carl Gustav Jung diu que en els somnis fins i tot els objectes i els espais que hi surten són projeccions d’un mateix: són la part de tu que veus en l’altre -explica-. Si somies una festa plena de gent, els convidats són el que penses d’ells, i també la casa té una part de tu”. Recomana escriure els somnis o parlar-ne: “Fa poc llegia que una de les tribus més pacífiques del món és a Malàisia. Quan es lleven, tots els membres de la família debaten sobre el que han somiat. Si s’han barallat amb algú de la tribu en somnis han de visitar-lo i disculpar-se”.

Autobiografia pirenaica

La germana gran, Andrea Rodés (1979), en canvi, no és una debutant en el sector editorial. Col·laboradora de l’ARA, va començar publicant un assaig sobre la Xina, Por China con palillos (Planeta, 2008), i quatre anys després va convertir la seva pròpia experiència com a corresponsal al país asiàtic en una novel·la, Lluny de Pequín (Columna, 2012). Mentre treballava en El germà difícil, que publica RBA - La Magrana, va escriure a quatre mans -amb el periodista Cristian Segura, la seva exparella- el llibre Viaje al Ussuri (Altaïr, 2014). “Aquesta última novel·la és molt autobiogràfica -confessa-. Jo vaig conèixer molt bé els dos germans del llibre. El gran estava gelós del petit, sempre deia: «Ell no treballa i tot li va bé». Jo, des de fora, veia que el petit admirava el gran”.

El germà difícil es diu Sergi i treballa de cooperant al Camerun després d’haver patit una depressió que l’ha canviat per sempre. La novel·la se centra en els dies que el Sergi passa amb la mare, el germà petit (el Pol) i la seva dona, la Inés, en un petit poble de la Vall d’Aran. El Sergi proposa anar a fer una excursió fins al tuc de Mulleres però, tret del Pol, cap dels altres integrants de l’expedició estan preparats per assolir el repte.

Un imprevist complica encara més la petita aventura, que acaba arribant fins a la Susanna, exparella del Sergi. “Ella és una noia naïf, que s’ha fotut una hòstia molt gran -diu l’Andrea sobre el seu alter ego en la ficció-. La vida no és tan rosa com ella creia”. El personatge treballa de ginecòloga a Barcelona. Les seves preocupacions socials, sumades a les del Sergi, ajuden a fer una mica més complexa la mirada sobre la burgesia catalana que projecta la novel·la: “No tots els pijos són frívols. Els meus personatges també viuen en un entorn de retallades -explica-. Jo no he volgut escriure una novel·la sobre una classe social i procuro no jutjar-la. Ni sóc sarcàstica ni cínica amb el que fan els personatges. Al contrari, crec que n’hi ha que senten autèntica passió per la feina que fan, i això em sembla admirable”.