El regal

Un dia ventós i la nena —jo— estava enamorada. Ell era el professor de literatura, i ara puc dir que tenia una retirada al pare, perquè tenia barba negra i portava unes ulleretes que semblaven d’or. A mi ningú no em feia gaire cas, no era precisament una noia maca. Tenia catorze anys, ferros a les dents —lentilles— i unes cames que semblaven de nadó. M’encantaven els llibres, les faldilles de flors i el professor Sala era tan amable, tan melós i lent i repartia aquelles fotocòpies amb poemes —Garcilaso, Rosselló-Pòrcel, Neruda—, que ens feia llegir, teniu, teniu, al·lots, i que no sabíem entendre, i com s’esforçava ell per fer-nos obrir els ulls. Vaig començar a llegir llibres, poesia, Anna, poesia, això et salvarà, només perquè em semblava que era el que necessitava aquell home: per fi una alumna que li feia una mica de cas. L’anava a veure durant les hores de pati, i li demanava que em recomanés més lectures, i em donava més fotocòpies, un bolígraf, i aquelles mans grises que movia tant en parlar-me, mans fredes de solter que devia sopar de pizzes congelades en un pis de lloguer —sopa de sobre—, amb un gat i potser era com jo i vivia amb una mare insuportable. Llavors les altres noies que em deien que n’estava enamorada i se’n reien de mi, però si és un vell, Anna, però si coixeja —fals—, deien si li falta un queixal perquè al professor Sala —cert— li faltava un queixal, però com somiava jo en besar-lo i posar-hi allà la llengua, en aquell foradet negre, vora la comissura, entre els seus llavis blaus que anaven recitant Lope de Vega, Quevedo i Ausiàs March maleït lo jorn que en donada la vida.

Era un dia ventós i vam sortir a la plaça perquè era Sant Jordi i hi havia parades de llibres, però no flors, perquè a Mallorca no es regalaven roses i quina llàstima. Però hi havia el professor Sala, i les al·lotes i els al·lots que passaven dels llibres, asseguts als bancs de la plaça, vora la font, rialles i crits —empentes—, i jo que no podia deixar de mirar el professor, encantat amb els llibres, allà encorbat, remenant sota aquella llum que semblava pintada de verd perquè les fulles dels plàtans, etc. I llavors m’hi vaig acostar i ell que va dir Anna deixa que et faci un regal i va i em compra un llibre petit, la coberta vermella i jo que no podia més perquè quina atenció, i quina gràcia d’home i tan trist i sol i aquelles mans blaves i la barba que li resplendia i quines ganes de passar-hi la mà i veure si era tan suau. I més tard —l’amor i el temps: els dos misteris—, quan va arribar l’hora de tornar a casa, no podia fer-ho i m’era igual que la mare s’enfadés perquè tot el que desitjava era caminar rere seu, així que el vaig seguir fins a l’estació del tren i el vaig veure amb la seva americana arrugada i les sabates brutes i el gest derrotat. Esperava el tren, sol, i començava a fer fred i el vent remenava pertot amb curiositat, aixecant pols i somnis i jo que em deia que si pujava al tren jo també hi pujaria, i que aniria amb ell a la ciutat o allà on fos perquè devia anar al cine, o al teatre, o a passejar entre vaixells, o potser marxaríem lluny de tot allò tan avorrit i trist i fotocopiat, mare, classes, amigues amb nòvio. I quan va arribar el tren, jo me’l mirava des del fons de l’andana, no va pujar, però es va posar dempeus i va abraçar una dona que acabava de sortir del comboi. Els vaig seguir una estona, i ella era més alta que ell, i era pèl-roja i portava talons baixos, i just en el moment que vaig veure que ella li acariciava la barba, asseguts els dos rere els vidres del cafè de la plaça, em vaig posar a cridar i a córrer, i llavors vaig començar a avorrir la poesia i al professor Sala i el vaig deixar d’anar a veure durant les hores de pati perquè m’havia mentit i era com tota la resta de les coses, d’una buidor que ni es podia respirar. I així que em vaig oblidar d’ell, i vaig suspendre aquell any literatura, només perquè el professor Sala em cridés al despatx a les avaluacions de juny.

I ara sovint me’l trobo pel carrer, han passat més de quinze anys, vaig estar un temps lluny de casa, entrampada en un matrimoni fraudulent. Però ara passejo el meu fill —mare soltera: els homes em miren—: un nen daurat que aquest mes d’abril farà deu mesos i em té feliç i esgotada. El professor Sala ara sí que coixeja i té els cabells blancs, però segueix portant americanes balderes, amb ulleres de cul de got i un llibre sota el braç. No em reconeix pel carrer, quan em topa. Entra, inofensiu, vulgar, a les cafeteries, a les sabateries, a la farmàcia. Sé que continua solter, la dona pèl-roja es degué cansar d’ell, perquè és un home trist com un llibre que no llegiràs, com un recaptador d’impostos o les nits en què imagines.