El regal de Peter Brook

BarcelonaTots drets i aplaudint amb ganes. Així va rebre la platea del Teatre Lliure Peter Brook. Però la funció no havia començat. Brook tenia un insòlit regal per al públic. A Brook li agraden Barcelona, la Costa Brava i Tamariu, i al llarg dels anys i de les seves visites a Girona i Barcelona des que la seva Tragédie de Carmen (1983) va obrir el Mercat de les Flors com a teatre, el gran director anglès establert a París ha generat una allau de seguidors -alguns d'autèntics devots- i ha contaminat favorablement l’escena entre nosaltres i arreu del món. Tots plegats reunits a la platea del Teatre Lliure per connectar amb el teatre nu de Brook, per agrair el seu mestratge, la seva senzillesa, la seva intel·ligència creativa i el seu humanisme.

I ell tenia un regal. Diguin-ne lliçó magistral, diguin-ne reflexions sobre el teatre, diguin-ne resum d’una vida dedicada al teatre. Assegut en una cadira de rodes, micròfon en mà i flanquejat pels intèrprets de Tempest Project (l’actriu Marilù Marini feia de traductora), el mestre Brook posava l’accent en dos conceptes fonamentals al teatre. L’un són les ressonàncies de la paraula que van mes enllà del que diu. L’altre, el concepte touché, en francès, la interpretació d’un actor que commou més enllà del seu ego. Seguidament, Brook va furgar en l’essència d’alguns breus fragments del gran Bard que parlen de l’home, d’uns altres mons, que són dins d’un mateix, i d’allò que no es veu. Irradiant simpatia, bromejant, Brook il·luminava la profunditat de la paraula de l’autor, la paraula clau de la frase que és el desllorigador del sentit últim com segurament fa amb els seus actors fins a arribar a l'última que no podia ser altra que “la resta és silenci”. Va haver de parar l’aplaudiment. “No havíem quedat que silenci?”

Ningú ho deia, però tothom ho pensava. Probablement sigui l’últim espectacle del mestre Peter Brook. No és que fos un comiat, però 96 anys són molts anys fins i tot per als genis.

Brook torna a Shakespeare amb una proposta sorgida d’un taller on hi manca encara feina per afinar el ritme però que exhibeix la radical senzillesa que ha presidit tota la seva carrera, accentuada si més no en els últims anys. Torna a La tempesta, l'última obra escrita pel Bard en una versió molt reduïda i amb actors molt joves i massa tendres a excepció del sòlid Pròsper d’Ery Nzaramba i l’espurnejant Ariel de Marilù Marini. La tempesta no és una tragèdia ni una comèdia sinó una altra cosa perquè, a la fi, quan la vida s’acaba, cal fer les paus amb el passat i amb els enemics. La tempesta doncs, despullada de la gran Machine, de la mascarada, dels efectes especials de tot allò que pugui distreure de la paraula. A la fi, un conte amb mags, bruixes, reis i enamorats. Pròsper és el demiürg que organitza la funció, com Brook al llarg de la vida, i ens parla de teatre perquè “estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i la nostra petita vida tanca el seu cercle amb un somni”.