Per a molts intel·lectuals antifeixistes, quedar-se a Itàlia era un gran risc: els podien empresonar o assassinar. Molts van emprendre el camí cap a l’exili i van lluitar des de l’altra banda de la frontera. El polític, periodista i advocat Carlo Rosselli va ser un dels fundadors del moviment Giustizia e Libertà, va distribuir diverses publicacions, va participar en diferents accions i es va afegir a la Concentració Antifeixista, la unió de les forces antifeixistes que volien promoure una revolució preventiva per evitar la guerra. Com altres antifeixistes italians, Rosselli també va combatre a la Guerra Civil Espanyola. El van assassinar amb el seu germà mentre es recuperava a França de les ferides de guerra el 9 de juny del 1937. François Méténier, guarda personal del mariscal Pétain, va organitzar l’homicidi.
Els refugiats van continuar la batalla des de l’exili
Molts italians van lluitar en la guerra civil i van intentar acabar amb el feixisme amb una revolució
BarcelonaEl 23 de març del 1919, Fasci Italiani di Combattimento, el partit fundat per Mussolini, es va concentrar al carrer a Milà per crear l’antipartit contra l’esquerra i la dreta de tota la vida, contra socialistes i populars. Volien transformar la vida italiana amb mètodes revolucionaris, però no van tenir gaire ressò: a la convocatòria només hi van anar unes 300 persones. Tanmateix, la fórmula de Mussolini -capacitat ràpida d’adaptació i poques conviccions fermes- va funcionar. “Nosaltres [els feixistes] ens permetem el luxe de ser aristocràtics i democràtics, conservadors i progressistes, reaccionaris i revolucionaris, legalistes i il·legalistes, segons la circumstància del temps, del lloc i de l’ambient en què ens veiem obligats a viure i obrar”, va sentenciar el líder italià.
Els fasci van créixer a gran velocitat amb organitzacions locals i grups paramilitars. El 24 d’agost del 1922 es van reunir a Nàpols 60.000 camises negres. Les eleccions d’abril del 1924, acompanyades d’una gran propaganda, de pallisses i d’acusacions de tot tipus, les va guanyar el partit feixista amb un 65% dels vots. Es van abolir els partits, es va suprimir la llibertat de premsa, es van dissoldre els sindicats i els opositors al feixisme van ser assassinats, empresonats o van marxar del país. Fins al 1925 l’emigració va ser massiva: es parla de 300.000 emigrants polítics. “El secret de les dictadures de dretes i l’avantatge respecte a altres règims consisteix precisament en el fet que tenen una fórmula nacional. Itàlia i Alemanya l’han trobat. Els alemanys en el racisme, nosaltres en l’imperialisme romà”, escrivia Ciano, ministre i gendre de Mussolini, el 20 de novembre del 1937. Va ser bàsicament des de l’exili i des del carrer que es va batallar contra el feixisme.
La minoria valenta
Una quinzena d’acadèmics van dir ‘no’ a Mussolini
Mussolini va demanar a tots els professors universitaris del país, uns 1.200, que firmessin una declaració jurada de fidelitat al feixisme. Només una vintena s’hi van negar. Pocs anys abans, el 1928, el dictador havia fet el mateix amb els professors de l’escola pública. Entre els que van dir que no a Mussolini hi havia acadèmics de totes les classes socials i disciplines: Giorgio Levi Della Vida, professor de llengües semítiques a Roma, va dir que el feixisme li provocava “una repugnància física”. Leone Ginzburg, professor de llengües eslaves i literatura russa a Torí i casat amb l’escriptora Natalia Ginzburg, també va plantar cara a Mussolini. Ginzburg va ser enviat amb la seva dona i els seus fills a l’exili interior, a un poble remot dels Abruços, i va ser arrestat en diferents ocasions pel fet de combatre el feixisme des d’organitzacions i premsa clandestines. Va morir el 5 de febrer del 1944 per culpa de les tortures.
La batalla al carrer
Arditi del Popolo va plantar cara a les esquadres feixistes
Nascut el 1921, Arditi del Popolo aplegava anarquistes, comunistes i socialistes, i el seu impulsor va ser l’anarquista Argo Secondari (extinent de l’exèrcit italià a la Gran Guerra): “Tenien com a objectiu plantar cara a les esquadres feixistes que actuaven als carrers -explica Carles Viñas, professor d’història de la UB i la UOC-. Tot i enquadrar militants comunistes i socialistes, els grans partits no estaven d’acord amb el seu modus operandi perquè no podien controlar els seus militants”. Tenien els seus principals feus a Parma, Piacenza, Brescia, Bèrgam, Vercelli, Torí, Catània, Florència i Tàrent. El 1921 tenia 144 seccions i prop de 20.000 adherits. Duien camisa negra, pantalons gris-verd i una rosa vermella al pit. Un dels seus enfrontaments més coneguts va ser a Parma el 1922, on 350 arditi es van enfrontar, amb el suport popular, als feixistes. Perseguits i assassinats, l’organització va ser desmantellada el 1924.