La redempció cristiana de Steve Jobs

LondresLa lògica dictava que fos David Fincher el responsable de dirigir el guió d’Aaron Sorkin basat en la biografia autoritzada de Steve Jobs. Al cap i a la fi, el biopic del fundador d’Apple semblava una seqüela temàtica de La xarxa social (2010), un altre retrat d’un magnat de la comunicació del segle XXI, el creador de Facebook. Però Sony no estava disposada a concedir els 10 milions de dòlars ni el ple control creatiu que demanava el director de Seven (1995). Aquí és quan va entrar Danny Boyle en el projecte. “El guió era una enorme provocació, un desafiament que posa a prova qualsevol cineasta -explica el director en una suite de l’Hotel Corinthia de Londres-. Sorkin et dóna 185 pàgines de diàleg en brut sense una sola acotació. Molt teatral. Tres seqüències i sis personatges. Una cosa així pot ser tan sufocant com una presó, però al mateix temps és una oportunitat per fer el que vulguis en termes cinematogràfics”. El combat d’egos que té lloc a la pantalla troba així el seu reflex en la batalla que lliuren Boyle i Sorkin: el primer per fer-se veure mitjançant un muntatge tecnobombastic i el segon per fer-se escoltar amb la característica velocitat dels seus enginyosos diàlegs.

La pel·lícula està dividida en tres blocs que comprenen els minuts anteriors a la presentació pública de diferents dispositius per part de Jobs -el Macintosh el 1984, el Black Box NeXT el 1988 i l’iMac el 1998-, totes tres visibles a YouTube. “He filmat cada acte en un format diferent per documentar els progressos tecnològics i trencar el caràcter cíclic del relat”, explica Boyle. Rodada en 16 mm, 35 mm i alta definició digital, Steve Jobs recorre sense solució de continuïtat un període de 16 anys en la vida de Jobs, també mitjançant flash-backs que dialoguen amb les passions i redempcions de la seva vida. “No sóc evangèlic pel que fa a Jobs -diu Boyle-. Malgrat el seu caràcter amigable, hi ha un costat fosc a Apple. Aquest tipus de films són necessaris per mostrar que darrere d’aquesta imatge hi ha una corporació depredadora. Va començar com una empresa rebel contra el sistema, però amb els anys s’ha convertit en la cosa contra la qual lluitava”.

Només basat en fets reals

Darrere del teló, al voltant de l’escenari, per tant, el que és privat i el que és públic es barregen mitjançant la relació que l’egomaníac Jobs (Michael Fassbender) va mantenir al llarg dels anys amb un grapat de persones: la seva assistenta Joanna Hoffman (Kate Winslet), el geni informàtic Steve Wozniak (Seth Rogen), el president d’Apple John Sculley (Jeff Daniels), el científic Andy Hertzfeld (Michael Stuhlbarg), el periodista Joel Pforzheimer (John Ortiz), la seva exparella Chrisann Brennan (Katherine Waterston ) i la filla que va tenir amb ella, la Lisa (interpretada per tres actrius). Encara que totes les persones retratades van donar la seva aprovació al guió -fins i tot van visitar el rodatge i van assessorar els actors que els encarnen-, Boyle vol deixar clar que tot el que passa a la pantalla és tot just una abstracció dels fets: “Crec que Sorkin ha escrit un guió shakespearià. Si contrastem els fets amb la història, cauen pel seu propi pes, però és que són una abstracció de l’essència. La pel·lícula cal entendre-la d’aquesta manera. És un viatge cap a la redempció”.

La Lisa, una filla no reconeguda

En aquesta “abstracció de l’essència”, Steve Jobs confia el trajecte emocional del relat en la relació del magnat amb la filla, la paternitat de la qual mai va reconèixer, tot i que va batejar un dels seus primers ordinadors comercials amb el retroacrònim LISA ( local integrated software architecture ). “Un dels factors més importants pels quals vaig fer la pel·lícula va ser per aquesta relació paternofilial en la història -reconeix el director britànic-. Jo mateix tinc dues filles, i encara que espero no haver-me comportat amb elles com ho va fer Jobs, sé que hi ha sacrificis que has de fer quan tens l’ambició de fer carrera en una feina que consumeix molt temps de la teva vida”. Boyle es va reunir amb la Lisa per informar-la de la rellevància de la seva història en la pel·lícula, i encara que ella va donar-hi la seva aprovació, ni la Lisa ni la seva mare van implicar-se en el rodatge.

“No sé si Jobs hauria donat la seva aprovació al film -afegeix l’autor de Trainspotting, que rodarà a la primavera la segona part d’aquell film, que ara compleix 20 anys-, però crec que s’hauria vist reconegut en les seves contradiccions”. En la dissecció de la complexa personalitat de Jobs, el temperament arrogant, tirànic i capritxós respon tant a les seves ambicions com a les seves inseguretats. El guió el retrata com un Juli Cèsar que es creu envoltat d’enemics, mentre la posada en escena el posa al nivell de figures com Einstein, Picasso o Dylan. “A Jobs li agradava equiparar-se amb figures antisistema que van transformar l’ statu quo en les seves pròpies àrees creatives. Però també va ser una espècie de Napoleó. En tot cas, el seu llegat i la seva influència han sigut més poderosos que els de totes aquestes personalitats juntes. Jobs va inventar el futur”, conclou el cineasta.