Segons publica la revista Variety, els treballadors de Pixar han denunciat a través d'una carta que la direcció de Disney veta “gairebé totes les expressions d'afecte gai” a les seves pel·lícules, malgrat les protestes dels equips creatius i dels executius de Pixar. La seva protesta arriba enmig de fortes crítiques a Disney per la seva posició tèbia davant la nova llei de Florida que prohibeix esmentar la paraula gai a les escoles. Bob Chapek, CEO de Disney, va intentar posar fi a les crítiques aquest dimecres fent pública la seva oposició a la llei i anunciant la donació de 5 milions de dòlars a unes quantes organitzacions LGTBI. Però en les 24 pel·lícules de Pixar, només hi ha una escena amb contingut gai: és a Onward, quan una ciclop policia esmenta de passada que té nòvia. Sembla poc, però va ser prou per prohibir la pel·lícula a Kuwait, Oman, Qatar i l'Aràbia Saudita i per haver de canviar nòvia per companya a Rússia. A Red, per descomptat, no hi ha ni un esment a l'homosexualitat.
'Red': Pixar arriba a la pubertat
S'estrena en català a Disney+ la primera pel·lícula de la companyia que aborda directament l'adolescència
BarcelonaA l'última escena de la magistral Del revés, l'encarnació simbòlica de l'alegria es felicita per com s'han resolt els problemes emocionals de la Riley. “Les coses no podrien anar millor! I la Riley ja té 12 anys. Què més podria passar ara?” El guant per explorar l'esclat hormonal de la pubertat l'ha acabat recollint una altra pel·lícula de Pixar, Red, que aquest divendres s'estrenarà –amb versió doblada i subtitulada al català– directament a Disney+, una decisió que, per cert, no ha agradat gens als treballadors de Pixar, emprenyats perquè ja és la tercera pel·lícula seguida de la companyia que aterra directament a la plataforma sense passar per les sales de cinema.
La protagonista de Red és una nena de 13 anys més aviat nerd que compagina un currículum escolar perfecte amb la passió per la boy band 4*Town, però manté aquesta afició amagada als seus pares, uns immigrants xinesos recelosos –sobretot la mare– dels costums occidentals i amb les idees molt clares sobre com s'ha de comportar la nena. “Els pares ho van sacrificar tot perquè jo pogués criar-me aquí, així que el mínim que puc fer és... tot el que em diguin que faci”, resumeix la Mei. Però la separació total entre els seus dos mons –el de l'escola, les amigues i 4*Town i el de casa, els pares i les tradicions ancestrals xineses– trontolla quan la Mei comença a manifestar la maledicció familiar i es converteix en un gran ós panda pèl-roig cada cop que perd el control de les seves emocions... Cosa que passa sovint.
Amb Red, Pixar aborda l'adolescència des d'una perspectiva femenina i sense la disfressa heroica de Brave, que també protagonitzava una noia adolescent però diluïda en els codis de la fantasia èpica. Ara el focus està en l'experiència de la pubertat, des dels primers estralls de les hormones o la rebel·lió contra els pares fins a la identificació absoluta amb el grup d'amigues, l'espai en què es forja una identitat separada de la família i que a Red proporciona els moments més divertits gràcies a l'encant amb què retrata aquest grup de friquis empoderades i les seves coreografies a l'estil de 4*Town. I no cal haver sigut fan de Backstreet Boys o NSYNC per entendre la força que, als 13 anys, tenen els vincles forjats en l'amor compartit per un grup o la dimensió èpica que adquireix la possibilitat de veure'l en concert.
Metàfora de la menstruació?
No cal dir, esclar, que la història d'una nena que es transforma incontrolablement en un ós panda vermell i que es tanca al lavabo perquè no la descobreixin els pares o els companys de classe funciona –de manera fins i tot massa òbvia– com a metàfora de la menstruació. Però com si a Pixar en fossin conscients i volguessin desactivar la idea, la pel·lícula introdueix el tema de manera explícita com a gag còmic, fent que la primera transformació de la Mei sigui interpretada erròniament per la mare com la primera regla de la nena i s'afanyi a portar-li compreses i a explicar-li que els canvis que experimenta el seu cos “són normals” –mentre el pare s'escaqueja, esclar.
Per descomptat, la pel·lícula més femenina de Pixar té una directora, Domee Shi, que ja explorava les complicades relacions entre les mares immigrants i els seus fills a l'oscaritzat curt Bao. Shi hi aporta també el seu amor per les boy bands dels 2000 i la dificultat de conciliar les tradicions culturals que arrosseguem amb la necessitat de trobar una identitat pròpia. De bones intencions i consciència social no en falten, a Red, com ja és habitual a les pel·lícules de Pixar. Però hi aniria bé una mica de mala bava i fugir del cofoisme amable que tenyeix totes les produccions de la companyia. Pixar faria bé d'emmirallar-se en la irreverència de films animats recents com La família Mitchell contra les màquines, sobretot de la seva inventiva visual, que a Red és més aviat escassa.
