Red Hot Chili Peppers, bon directe i encara més bon negoci
De Metallica un ja s'ho pot esperar gairebé tot i de Red Hot Chili Peppers... Bé, tots dos grups comparteixen mànager i això no diu gaire a favor de Flea, Kiedis i companyia, per molt bon rotllo que dugin damunt l'escenari. I és que el rock, quan es preocupa tant per les divises (de si cobra en dòlars o en euros) i de si ha d'avançar dates de concerts per por de no cobrar (Europa s'enfonsa!), potser és que ja fa temps que ha deixat de ser-ho. Airejar totes aquestes qüestions denota que, en aquest negoci, ja no cal ni intentar mantenir la il·lusió de rebel·lia. Per què? Als Red Hot Chili Peppers les coses els van bé, tan bé que arriben a Barcelona (i a Madrid) amb totes les entrades venudes tot i presentar un dels discos més fluixos de la seva trajectòria, I'm with you , publicat aquest estiu.
Entre les petites contrarietats d'aquesta gira hi havia l'absència de l'intermitent i genial John Frusciante, que Josh Klinhoffer es va encarregar de cobrir sense que gairebé ni es notessin les diferències ( Under the bridge va sonar quasi igual). Sobre l'escenari, els canvis de formació afecten poc el quartet: el seu so, impulsat pel baix-metralladora de Flea, els cops secs i brillants de Chad Smith i els inconfusibles rapejats d'Anthony Kiedis (tot i que una mica despistat en aquest concert) és el mateix de sempre. El problema, per tant, no és tant en la performance , que és gairebé impecable, com en les cançons. Perquè des que els californians van abandonar la insolència del seu primer funk sexual i psicodèlic per abraçar el pop rock de radiofórmula, el seu cançoner no ha fet sinó acumular fullaraca.
Ara bé, només els cal invocar el passat, amb If you have to ask , de Blood sugar sex magik (1991), per exemple, per fer embogir una multitud molt predisposada a fer-ho. Els Peppers són molt millors quan acceleren la maquinària i fan que el seu funk sembli hardcore o hip-hop de la vella escola. O quan ataquen l'infal·lible Higher ground d'Stevie Wonder, del Mother's milk (1989), un altre dels treballs imprescindibles de la seva discografia. Les balades, per sort, les van dosificar i Californication , del disc homònim (1999), va deixar constància de quin fou, malgrat tot, el seu últim gran treball. By the way , a pesar de l'estrofa contundent, va sonar exactament al que és, un himne de pop estil 40 Principals, que és el que han estat fent durant tota la darrera dècada. Sort doncs, de Give it away , al final del concert, que és una de les raons per les quals, als Peppers, se'ls perdona gairebé tot.
