Recuperar ‘papers de Salamanca’ després de 77 anys i un judici

BarcelonaMaría del Carmen de Reparaz, filla i néta d’exiliats espanyols i nascuda al Perú, sempre havia sentit parlar de la biblioteca dels seus avis. Eren més de 6.000 volums, entre els quals la biblioteca privada que Isabel II havia creat en el seu exili francès i que l’avi de la María del Carmen, el periodista, escriptor i diplomàtic Gonzalo de Reparaz Rodríguez, havia comprat en una subhasta pública. Durant dècades la família va ignorar quin destí havia tingut tot aquest llegat. N’havien perdut la pista després que l’exèrcit franquista esbotzés la porta de la casa que la família tenia al número 43 del carrer García Paredes de Madrid.

De fet, la María del Carmen ni tan sols coneixia l’existència de bona part d’aquest tresor familiar. Veure els esbossos que havia fet el seu besavi, que era compositor d’òpera, o llegir la correspondència i els diaris del seu pare, el geògraf Gonzalo de Reparaz Ruiz, li han donat una nova mirada: “No sabia res de la vida del meu pare a Barcelona, ni tampoc que el meu besavi havia sigut un músic tan important. Ara sé molt més sobre la meva família”, explica. A poc a poc, mentre llegia les cartes i els diaris o mirava les fotografies, va començar a entendre per què era tan important aquella biblioteca. Era la història sepultada de la seva família. Però desenterrar-la no ha sigut gens fàcil.

Gairebé per casualitat, la María del Carmen va trobar a internet un article d’Ignacio Soriano en què parlava de l’arxiu de Gonzalo de Reparaz, i va esbrinar que bona part de la documentació familiar era al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Fa poc més de dues setmanes, després d’una llarga batalla legal que ha durat set anys, ha recuperat una seixantena de caixes. S’han perdut, però, la gran majoria de llibres. I no se li ha tornat tot. Ara reclamarà el copiador de cartes de l’àvia -la llibreta on hi havia escrit el contingut de les cartes que enviava- que s’ha quedat a l’arxiu de Salamanca. “Quan vaig voler recuperar els papers em van dir que aquests documents eren de l’estat espanyol i no meus, i aleshores va començar la meva batalla -diu-. El meu pare va morir sense saber que tots aquests documents existien. Creia que ho havia perdut tot: les cartes, els diaris, les fotografies...”, afegeix.

Les negatives del govern

Alguns dies, aquesta filla i néta d’exiliats, fins fa dos mesos viceministra de Turisme del Perú, va estar a punt de tirar la tovallola. “Hem guanyat l’estat espanyol”, diu sense acabar-s’ho de creure. Explica que si no s’ha rendit és en part gràcies al seu advocat, Josep Cruanyes, que fa més d’una dècada que batalla per la recuperació dels papers de Salamanca. El 6 de març el Tribunal Suprem va reconèixer el dret de María del Carmen de Reparaz a recuperar els documents requisats al seu avi el 1939. Fins aleshores, la Comunitat Autònoma de Madrid i el ministeri de Cultura li havien denegat aquest dret. Tant el ministeri com la Comunitat de Madrid s’havien declarat “incompetents” per tornar els papers.

María del Carmen de Reparaz va voler anar a Salamanca amb la seva filla de 24 anys. “Part dels meus orígens no són al Perú. Tot plegat m’ha servit per saber en part qui sóc o per què sóc com sóc. He vingut amb la meva filla perquè crec que és important que sigui conscient d’aquest llegat”, assegura.

El pare i l’avi de la María del Carmen van viatjar molt. L’avi va ser assessor a l’ambaixada espanyola a París a finals del segle XIX i després va treballar a Tànger. En una de les cartes, el pare de la María del Carmen recorda la seva infància en un Marroc on no hi havia carreteres. Quan va esclatar la Guerra Civil, els avis eren a Madrid, i el pare, un reconegut geògraf -bona part del seu llegat és a l’Institut Cartogràfic de Catalunya-, treballava a Barcelona. Quan el 1939 va caure Madrid, els avis van venir a Barcelona: “Ho van deixar tot a Madrid, van venir pràcticament només amb una mà al davant i una altra al darrere”, diu la María del Carmen. “Quan vaig anar revisant les cartes que s’escrivien em vaig adonar que la biblioteca sempre hi estava present. Era el fil conductor”, assegura.

Tresor bibliogràfic

L’1 d’abril del 1939, l’avi de la María del Carmen va escriure al reverend Martínez des del seu exili a Prada: “Només demano pau i que em deixin descansar els anys que em queden de vida (faré 80 anys) amb la meva dona i els meus llibres. Però per fer-ho necessito la seva ajuda, amic meu”, escriu. Li demana que faci el que pugui per protegir el “seu tresor bibliogràfic”: “Hi he anat acumulant la substància espiritual de la meva llarga i laboriosa vida. No hi ha cap document perillós. L’hi juro pel meu honor”, escriu. I afegeix: “Al meu arxiu, entre altres coses precioses, hi ha les úniques cartes i el testament de Tomás de Zumalacárregui -militar basc antiliberal i general de l’exèrcit carlista durant la Primera Guerra Carlina-, de qui sóc descendent. ¿No seria dolorós que tot plegat fos destruït, per deixadesa o per inconsciència d’alguna autoritat desconsiderada i ignorant?”, escriu.

El breu exili a Mèxic

No obstant això, Gonzalo de Reparaz Rodríguez no va poder recuperar res i va morir a Mèxic el 1939. Hi havia desembarcat feia poques setmanes: “El fet que l’avi volgués marxar a Mèxic va provocar moltes discussions. El meu pare no volia que l’avi deixés França i marxés amb l’àvia a Mèxic perquè la meva àvia estava malalta, però l’avi insistia que volia anar allà amb els representants del govern republicà. El pare es va enfadar molt. Va agafar la màquina d’escriure i la va començar a sacsejar”, recorda Andrés de Reparaz, germà de la María del Carmen. L’Andrés, que va néixer a Barcelona el 1932, té molts records de l’exili i de la Barcelona del juliol del 1936: “Una de les coses que més em van impactar va ser quan els franquistes van agafar ambulàncies i van disparar per les finestres. Era terrible, perquè ningú s’esperava que algú disparés des d’una ambulància”, explica.

El pare de la María del Carmen i l’Andrés sempre va viure la pèrdua de la biblioteca com una gran tragèdia. Ell, però, havia pogut salvar alguns llibres: “Recordo que quan tenia 7 o 8 anys, amb el pare, vam fabricar uns prestatges per als pocs llibres que havia pogut salvar”, explica Andrés. L’altra germana, Elena, rememora els vespres: “Després de sopar, el pare sempre ens llegia un llibre d’història molt poc conegut a França. Era com si expliqués un conte. Tinc records molt bonics de la seva passió per la cultura, per això aprendre sempre m’ha semblat una gran aventura”, diu.

Ara, la María del Carmen ha de decidir què farà amb tot el que ha recuperat. El més segur, però, és que els documents es quedin a Barcelona. “És una ciutat amb la qual la família sempre ha tingut un vincle emocional molt fort”, diu.