Recuperar la veu de Jaime Gil de Biedma
BarcelonaJaime Gil de Biedma reconeixia, en una entrevista amb els poetes Biel Mesquida i Leopoldo María Panero, que s’odiava a ell mateix perquè havia d’“envellir” i “morir”. Amb la seva desaparició prematura, poc després de fer 60 anys, va estalviar-se haver de viure aquest últim menyspreu. El pas del temps i ell mateix van ser dues de les obsessions presents en l’obra del poeta, que havia nascut a Barcelona el 1929 i que treballava, des del 1955, a l’empresa familiar Tabacos de Filipinas. Segons el filòleg Francisco Rico, la veu poètica de Gil de Biedma és “directament i descarnadament autobiogràfica”: “ Pasan lentos los días / y muchas veces estuvimos solos ”, comença Amistad a lo largo, primer poema de Compañeros de viaje (1959); un dels seus poemes més recordats, Noches del mes de junio, evoca l’any 1949, recordant una joventut que començava a esfumar-se: “ cuántas veces / me saltaron las lágrimas, las lágrimas / por ser más que un hombre, cuánto quise / morir / o soñé con venderme al diablo, / que nunca me escuchó”.
Aparentment accessibles i d’una senzillesa fonda, els versos de Gil de Biedma continuen connectant amb noves generacions de lectors, tot i que l’última edició de Las personas del verbo, llibre que reuneix els tres poemaris de l’autor, fos publicat el 1982 a Lumen. A l’epíleg, el poeta comentava el fet d’haver escrit tan poc, particularitat que compartia amb un dels seus coetanis més admirats, Gabriel Ferrater, autor de Les dones i els dies (1968): “ Quizá hubiera que decir algo más sobre eso, sobre el no escribir. Mucha gente me lo pregunta, yo me lo pregunto. Y preguntarme por qué no escribo inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más azorante: ¿por qué escribí? Al fin y al cabo, lo más normal es leer ”. La seva experiència lectora es troba disseminada a El pie de la letra (Crítica, 1980) i al llibre de memòries Diario del artista seriamente enfermo, aparegut el 1974 però escrit el 1956, mentre era a Manila, una de les ciutats més importants en la vida de Gil de Biedma, juntament amb Barcelona i Segòvia. Serà també un dels eixos del dietari inèdit que Lumen publicarà aquest novembre. Tal com explica l’editora Silvia Querini, “el volum s’ocupa sobretot del que Marsé en diu «la faena», és a dir, el fet d’escriure”. I afegeix: “No són comentaris més o menys ocurrents. Són textos que s’ocupen del que significa escriure, viure i, finalment, morir”. El dietari de 1978 ha estat conservat durant 25 anys per l’agent literària Carmen Balcells després que li fos entregat per Josep Madern, company del poeta des d’uns mesos abans de la redacció d’aquest inèdit tan esperat -una de les novetats destacades de la tardor- i fins a la seva mort, a principis de 1990. Poc abans de la desaparició de Gil de Biedma s’havien apagat dues de les figures cabdals en la seva vida: la mare i l’amic i editor Carlos Barral (1928-1989). Madern només sobreviuria quatre anys a la seva parella. Tots dos van ser víctimes de la sida.
Completar el trencaclosques
El llibre inèdit de Gil de Biedma ha estat treballat pel poeta i editor Andreu Jaume. Comença amb el record de la nit de Cap d’Any de 1978 a la casa d’Ultramort, un dels textos més extensos del llibre, que alguns dels pocs lectors que fins ara hi han accedit comparen amb Diario de un artista seriamente enfermo. A més de les anotacions del 1978, el volum també inclourà textos autobiogràfics que fins ara no havien sigut publicats i que arriben fins al 1985, any en què Gil de Biedma va contreure la malaltia.
Coincidint amb la publicació del llibre, l’Arts Santa Mònica organitza una jornada d’homenatge al poeta en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes, on es glossarà la seva figura i l’època en què va créixer la seva obra. Hi haurà Pere Rovira, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Francesc Parcerisas i Carme Riera, una de les estudioses del seu llegat. Al pròleg de Las personas del verbo afirmava que l’home que “creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema”, ha aconseguit que “el poema vagi prenent forma i aconseguint el seu millor sentit en la veu de qui el diu”.
Exposar les paraules del poeta
Donar forma expositiva a l’obra d’un escriptor no és una feina senzilla, i potser per aquest motiu Inés García-Albi Gil de Biedma ha decidit que la millor manera de respectar el llegat literari del seu tiet era “mostrar la seva paraula” i “intentar recuperar la seva veu”. En palabras de Jaime Gil de Biedma, que es podrà veure a la primera planta de l’Arts Santa Mònica fins al 25 d’octubre, presenta un breu recorregut per l’obra del poeta barceloní a partir de l’audició de poemes: hi ha el context històric, l’àmbit de la biografia sonora i el de les influències. L’exposició també presenta el documental inèdit Apuntes para una autobiografía, divuit minuts en què imatges d’arxiu acompanyen la veu de Camilo García, que llegeix fragments de la correspondència o d’entrevistes de l’autor de Las personas del verbo.
