Els records de l'última mare viva de la Maternitat d'Elna

La Jonquera“Em penso que estic somiant, que no soc jo, que no és a mi a qui fan fotos”, confessa Remei Oliva, que, últimament, no para de fer entrevistes i presentacions del seu llibre, La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat. Amb 103 anys, Oliva és l’última mare que queda viva que va infantar a la Maternitat d’Elna; el centre creat per Elisabeth Eidenbenz i que va ajudar a donar a llum 597 fills de dones empresonades en camps de concentració. La badalonina hi va arribar el 1940, procedent del camp d’Argelers, on la van engarjolar amb la resta de la seva família quan fugien de la dictadura de Franco. El seu relat mostra la duresa i la lluita per la supervivència d'una dona que va viure la primera maternitat entre les bombes de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb 15 mesos de reclusió en un camp de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià.

Nascuda a Barcelona el setembre del 1918, Remei Oliva va anar a viure de petita a Badalona, on va aprendre l’ofici de modista. Quan va esclatar la guerra, el seu germà i el seu marit, Joan Oliva, eren membres de l’exèrcit republicà i van decidir marxar. “El meu germà va arribar amb un camió que li havien deixat; aleshores deixar volia dir donar –recorda–. Vam recollir quatre sacs i un matalàs, i, amb els meus pares, vam sortir a les onze de la nit. La carretera era ben plena de gent”, rememora la badalonina. 

Fins a les tres de la tarda de l’endemà no van arribar a Figueres, on esperaven trobar la casa d’uns tiets que vivien allà. Però els seus parents llunyans no eren els únics que buscava la Remei. El seu marit, amb qui s’acabava de casar, s’havia hagut de quedar a Badalona i havien acordat que es trobarien de camí a la frontera. De casualitat, al cap d’uns dies a Llançà, va identificar el rostre del seu germà, entre els centenars de persones i vehicles que formaven una llarga caravana que intentava arribar a França. “Cansada de tant mirar, vaig reconèixer en Domènec [el seu germà], dret darrere d’un camió que en Joan conduïa. Intentaven localitzar-nos”, relata en el seu llibre. 

Camions amb filat espinós

La família reunida va arribar a Argelers, amb la resta de refugiats, on la policia els va aturar i els va impedir continuar avançant. “Ens van dir que vindrien uns camions que portarien pa. Quan van veure tota la gentada que hi havia, van començar a llançar els pans per la carretera i la gent, com gossos, es van tirar ràpid a agafar-ne. Alguns en duien 3 o 4, i d’altres cap”, recorda la modista.

Passats uns dies van veure com camions plens de filat espinós arribaven a la platja. A poc a poc, van anar fent un tancat, fins que un dia hi van col·locar una porta i una garita amb un soldat, i els van empresonar dins: s’acabava d’aixecar el camp de concentració d’Argelers. Les condicions eren infrahumanes: no tenien aigua potable i molts queien malalts per disenteria i altres malalties. Només hi havia una barraca d’infermeria i les úniques medicines que tenien eren unes pastilles de caldo Maggie i unes aspirines. “Els que estaven molt malament se’ls emportaven a l’hospital i ja no tornaven”, lamenta. 

Va ser a Argelers quan Oliva es va adonar que estava embarassada del seu primer fill, en Rubèn. Va tenir sort perquè la van portar a la Maternitat d’Elna, on recorda que les van cuidar molt bé: “Hi havia xemeneia, foc per escalfar-nos, dormíem en un llit, i menjàvem tan i tan bé”. Al cap d’un mes i mig de tenir la criatura, però, va haver de tornar al camp d’Argelers fins que va aconseguir una feina en una fàbrica, cosint pantalons per als soldats, que va fer que sortissin d’aquell infern ella i la seva família. Tot i això, els quedava encara un llarg calvari fins a retrobar la pau: llavors començava la Segona Guerra Mundial, i ells eren una família de refugiats a França, sense recursos ni papers. 

Petita mostra al MUME

Malgrat el pas dels anys, Oliva conserva a la memòria totes les vivències d’aquells anys, que ara es poden llegir al llibre que va presentar divendres al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. El centre té dedicada una petita mostra amb objectes de la badalonina, com uns dibuixos que va fer ella del camp o unes cartes que es va intercanviar amb la fundadora de la Maternitat d’Elna.

Al finalitzar la presentació, una dona del públic no va poder evitar emocionar-se amb els records que havia compartit la Remei: “El meu avi també va estar empresonat a Argelers. I li volia donar les gràcies pel seu testimoni, perquè penso que, potser, si avui soc aquí és perquè en algun petit instant vostè i el meu avi es van trobar”.