Recordar els nens de Morelia per entendre “on hem arribat”

BarcelonaEl 27 de maig del 1937 salpava del port de Bordeus el vaixell Mexique rumb a Mèxic, on va arribar el 7 de juny, a Veracruz. Des de Barcelona s’havia aconseguit embarcar 456 infants i joves, orfes i fills de republicans, a més d’altres polissons, per donar-los l’oportunitat de fugir i sobreviure a la Guerra Civil. El seu destí, però, va ser lluny de ser paradisíac: van viure raptes, adopcions il·legals, morts, maltractaments...

Al dramaturg Albert Tola el va commoure descobrir la tragèdia d’aquests joves d’entre 6 i 14 anys, sobretot perquè li va recordar les històries que havia escoltat a casa des de petit. “Em vaig adonar que la família estava plena d’adolescents morts”, diu. D’una banda, el germà de l’àvia materna, barcelonina i simpatitzant de la causa republicana, mort per una meningitis que va començar amb el primer bombardeig de Barcelona i que no es va poder tractar; de l’altra, l’àvia madrilenya, que va odiar els republicans per haver afusellat el seu germà. Els dos oncles avis de Tola tenien 14 anys. “Amb els avis es crea una gran intimitat i confiança, i el que no van explicar als seus fills, potser per pudor, m’ho van explicar a mi. Tinc alguns secrets familiars”, confessa.

Amb Los niños oscuros de Morelia, que es pot veure al Teatre Tantarantana fins al 20 de gener, recupera aquella mitologia familiar però amb la voluntat de parlar del present: “És una obra sobre la situació política contemporània després de la Transició. Vaig créixer amb l’evasionisme dels anys 90, quan semblava que aquí no havia passat res -diu l’autor, nascut el 1980-. L’obra és un intent d’entendre on hem arribat. Per a mi, és una obra contemporània aparentment històrica”.

Los niños oscuros de Morelia arriba a Barcelona després d’haver-se estrenat a Madrid i en alguns altres punts de l’Estat. Curiosament, tot i que sorgeix de la companyia independent Nigredo, que ha batallat anys fins a estrenar-la, l’obra ha tingut vida de seguida en adaptacions a Colòmbia, Xile, Turquia i Grècia, on l’han desxifrat en clau local. Una espècie de petita ¡Ay, Carmela! de Sanchis Sinisterra, un referent confés i admirat per Tola, que n’ha sigut alumne. L’obra també podria tenir el subtítol de Tragèdia per a dos actors i una banyera. La directora, Elena Fortuny, actriu que debuta en la direcció, utilitza la banyera com a material escènic i alhora com a element simbòlic -ara pot ser un taüt, ara un vaixell-. “El mar parla de les migracions, dels refugiats i del trànsit entre la vida i la mort; el text també té una dimensió metafísica”, afegeix Tola.

En escena, Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (a qui substitueix tres dies Marc Pujol) interpreten dos joves que juguen dalt del vaixell a recrear escenes de la seva vida. Així desfilen per l’escena una quinzena de personatges i hi “surten tots els traumes de la guerra”. El Pablo i el Gracián, l’un fill d’obrers del Poblenou i l’altre de burgesos, “intenten recordar per oblidar, per enfortir-se”, diu el dramaturg.

Albert Tola, que el setembre va estrenar el seu últim text, Sarab, al Teatre Akadèmia, tanca amb Los niños oscuros de Morelia una trilogia sobre adolescents en contextos de violència, que conformen també les obres Vino lunar i Niño fosil.