La reconquista

Sota l’aparent calma que destil·len les imatges de La reconquista s’hi amaga un torrent arremolinat d’emocions i idees. Els protagonistes -una parella que es retroba molts anys després de compartir un amor d’adolescència- fan gala d’un notori autocontrol fins que es va apoderant d’ells una nostàlgia visceral: el vívid record d’aquell primer amor pletòric i tempestuós. Per la seva banda, Jonás Trueba, el director i guionista del film, planteja un elegant i sobri relat en tres actes: nit màgica, retorn a la realitat i viatge al passat. Tanmateix, aquesta estructura elemental amaga en realitat un esquiu i fructífer joc de ressonàncies. La pel·lícula comença amb els vells amants retrobats parlant dels seus retrobaments anteriors amb altres parelles. Una matrioixka narrativa que revela un dels grans temes de La reconquista : la misteriosa relació entre una vivència i el seu record, una memòria que pot ser invocada per una paraula, per una abraçada o per un somni.

Abans de La reconquista, l’obra de Jonás Trueba semblava còmodament establerta sobre un realisme d’arrel naturalista, a mig camí entre la recerca de l’espontaneïtat i un romanticisme un pèl afectat. Aquí, en la seva millor pel·lícula, el jove director madrileny incorpora al seu repertori expressiu una fulgurant dimensió cerimonial, en la qual els gestos -una mà que ofereix compartir una bossa de castanyes, un cos desplomant-se sobre un llit, una mirada romàntica projectada a l’horitzó- esdevenen tant o més rellevants que les paraules.