Recitant clàssics al Bocaccio

Paco Morán va tenir allò de què molt pocs intèrprets poden presumir. I no és un premi. És el seu públic. Va aconseguir, amb la seva gestualitat, els postissos i la simpatia, establir-hi una complicitat absoluta i entranyable. Era un home que vivia el teatre com si fos l'únic que hi havia a la Terra, com els actors que va retratar Fernan Gómez a Viaje a ninguna parte . El teatre era casa seva. No era estrany veure'l abans de la funció xerrant amb la taquillera. Potser mirant com aniria el dia. Però Morán, que va triar el compromís del riure amb el públic, era un intèrpret que podia fer altres coses menys lleugeres. El recordo al Bocaccio recitant amb força alguns clàssics. No sé per què, però ho va fer. I molt bé.