“La rebel·lió juvenil té alguna cosa d’heretgia”

Barcelona“La nova novel·la de Víctor García Tur té tots els ingredients per convertir-se en llibre de culte, i no perquè s’hi parli de teòlegs, sinó per la seva singularitat i excel·lència”. Així presenta Josep Lluch, editor d’Empúries, la nouvelle amb què García Tur ha aconseguit el 37è premi Just M. Casero, Els romanents. “Molt abans de començar els contes de Twistanschauung [premi Documenta 2008] ja tenia l’obsessió que estructura aquest llibre: em preguntava si arribaria un dia en què no entendria els joves”, explica. García Tur, que és dissenyador gràfic -els seus lectors saben que és una qüestió que ha abordat curosament en els tres títols que ha publicat fins ara-, es fixava en la roba, els pentinats i les singularitats de les tribus urbanes i el seu cervell d’escriptor n’anava prenent nota mentre ell treballava en altres projectes.

“Quan vaig començar a escriure Els romanents tenia tres veus: la d’una mare que intenta entendre el fill adolescent que es rebel·la contra el món dels pares, la d’aquest fill, que té aficions una mica estranyes i entra en una tribu urbana que m’he inventat, i la del pare”, recorda l’escriptor barceloní. Amb el temps es va adonar que era més interessant substituir la veu paterna pel “text apòcrif d’algú que explica diverses heretgies medievals”, com ara els flagel·lants, els anabaptistes de Münster, els adamites, els amalricians i els energúmens. “La rebel·lió juvenil té alguna cosa d’heretgia -admet l’autor-. El meu interès per aquesta mena de sectes medievals em va arribar pels meus vincles amb el punk. Un llibre que va ser molt important per a mi va ser Rastros de carmín, de Greil Marcus. Molts moviments juvenils s’han donat en contextos de revolta històrica”. Per a aquesta novel·la en concret ha sigut fonamental En pos del milenio, de Norman Cohn, assaig de 1957 que Pepitas de Calabaza va publicar el 2015. “Cohn era expert en la rebel·lió a través de la religió, i el seu fill, Nick, es va centrar en la iconoclàstia musical, sobretot la dels rockabillies i mods ”, resumeix García Tur.

Una olla a pressió narrativa

Els romanents exposa el conflicte entre el fill i els pares en menys de 150 pàgines. “Hi ha una escalada en la tensió narrativa. El meu objectiu era crear un clima d’olla a pressió -admet-. Quan em van donar el premi, el jurat em va explicar que estaven convençuts que rere el pseudònim amb què m’havia presentat s’hi amagava una dona culta d’uns 50 anys. M’agrada haver aconseguit que es pensessin que jo podia ser la mare del llibre”.

García Tur assegura que la novel·la no és una crítica a la permissivitat de la generació dels pares. “En cap moment els culpo del que li passa al fill -diu-. Ni la mare ni el pare volen veure els passos que el noi va fent cap a la tragèdia. La meva opinió no és gens derrotista, però la de la mare sí”. Llegint els capítols sobre les heretgies medievals es pot deduir que només cal deixar passar una mica de temps perquè tota revolta fracassi. “Penso que qualsevol forma de moviment no és en va -diu-. Si considerem que la història és cíclica, sempre acabarem tornant al mateix lloc. Si, en canvi, ens la mirem des d’un punt de vista evolutiu, quan ens desplacem d’un punt a un altre arribem a una nova fase que no és la mateixa que coneixíem”.