Rebecca Solnit: "La cultura de la cancel·lació és una gran mentida"

BarcelonaL'escriptora i historiadora nord-americana Rebecca Solnit mira amb esperança el futur i, quan algú li diu que en realitat res ha canviat en els últims 50 anys, s'indigna. Explica que si ara es trobés amb la Solnit de 20 anys –ella en té 62–, li diria que veuria com el món canviaria de manera inimaginable i que les dones tindrien més veu i serien més respectades. "He viscut una revolució tremebunda i no n'era conscient quan tenia 20 anys", afirma. Solnit ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic.

Col·labora habitualment amb el diari The Guardian. Ha rebut premis, beques, el reconeixement de la crítica i els honors de diverses universitats. A ¿De quién es esta historia? (Lumen) reflexiona sobre els canvis viscuts en els darrers temps, com ha canviat la narrativa, i la importància de no oblidar que els canvis, sovint, els han produït persones considerades marginals o sense poder. Ho fa analitzant innombrables persones o moviments com Occupy Wall Street, Idle No More, Black Lives Matter o el Me Too. Solnit parla amb passió de les possibilitats de canvi i de la importància de l'empatia. L'esperança que té no és autocomplaent, és motor de canvi.

Me Too, xarxes socials i periodisme

"No crec que el Me Too sigui un moviment, hi ha hagut moltes onades de feminisme que es remunten al segle XIX, però el 2012, gràcies sobretot a les dones joves i, en certa manera, a les xarxes socials, que van estar a les seves mans en lloc de les dels misògins, van canviar moltes coses", diu Solnit. "El Me Too va sorgir perquè els periodistes van aconseguir publicar històries i els editors van considerar que era important explicar-les", afegeix l'autora.

No eren històries noves. "Bill Cosby, Harvey Weinstein, Woody Allen, tots eren culpables i ho van ser durant molt de temps, però es donava per fet que ningú faria cas de les dones que ho denunciaven. El Me Too no va consistir en el fet que les dones parlessin sinó que se les escoltés", detalla Solnit, que està convençuda que es comença a entreveure el final del patriarcat, perquè ja no es tolera, entre altres coses, l'abús sexual. "Weinstein està a la presó, altres homes han estat expulsats de les seves respectives indústries i les seves reputacions han estat destruïdes per sempre. Els homes ja no se'n surten sense cap càstig, ja no poden continuar beneficiant-se de la desigualtat", explica l'escriptora i historiadora.

Un altre gran canvi és que no tenim la mateixa mirada. Hi ha pel·lícules que, fins fa poc, ens semblaven fantàstiques i divertidíssimes, però ara detectem que són racistes, sexistes i homofòbiques. A Solnit li ha passat amb la pel·lícula Purple rain de Prince: "La vaig veure quan es va estrenar, jo tenia 21 anys, i vaig pensar que m'encantaria tornar-la a veure", diu Solnit. Han passat 40 anys i ara l'escriptora hi veu una crueltat envers les dones que no va detectar aleshores. No deixarà, per això, d'escoltar Prince. Solnit no està gaire a favor de reescriure llibres. "Em continua agradant molt El préssec gegant de Roald Dahl i no recordo que fos especialment cruel, podem escriure nous llibres i conservar els antics", assegura. "L'amansiment de la fúria de Shakespeare va d'un home que apallissa una dona forta i independent fins a dominar-la; no crec que faci falta cremar cap llibre, potser és més divertit capgirar-los i escriure noves versions i amb noves perspectives", assegura.

Millor no reescriure novel·les

De fet, Solnit ja ho va fer amb La Ventafocs alliberada (Bindi Books). No és l'única. Jean Rhys (Dominica, 1890 - Gran Bretanya, 1979) va escriure una preqüela de Jane Eyre, la cèlebre novel·la de Charlotte Brönte, des del punt de vista de la primera esposa de Rochester, Berta Mason: L'ampla mar dels Sargassos. S'han fet també noves versions de la guerra de Troia amb la mirada de les dones que la van viure. L'escriptora no creu que ningú s'hagi d'angoixar per segons quins llibres. "No crec que reescriure novel·les per adaptar-les a la sensibilitat actual sigui el més adequat. No és necessari que els clàssics parlin de la nostra època, perquè ja hi haurà nous relats", resum.

Hi ha hagut molts canvis: han guanyat drets alguns col·lectius i ha canviat la visió del gènere i de la sexualitat. Queda, però, molt camí per recórrer. "Silicon Valley ha creat noves formes d'opressió", assegura Solnit. "Ha facilitat eleccions corruptes, el Brexit, la misogínia... Ho ha amplificat tot i no ha limitat res, perquè li surt a compte econòmicament", denuncia Solnit. El sexisme continua present en la política. "La vicepresidenta nord-americana, Kamala Harris, ha patit un sexisme terrible. Als Estats Units hi ha part de la població que és progressista, però n'hi ha també amb greus problemes de misogínia, alimentats per les xarxes socials. Si les xarxes socials s'haguessin creat com un fòrum públic seria diferent, però les gestionen persones horribles, com Elon Musk o Mark Zuckerberg, que només volen lucrar-se".

Autoritarisme a l'estat i a casa

Continua existint l'autoritarisme tant a l'estat com a casa: "L'autoritarisme de Putin té moltes coses en comú amb el que passa en algunes llars patriarcals", opina Solnit. "Putin ha estat molt transparent en la seva aspiració de convertir-se en un Stalin capitalista. A Rússia hi deu haver molts exemples de resistència que desconeixem, el règim de Putin no és immortal i espero que els russos no hagin d'esperar tant com els espanyols amb Franco", afirma.

L'expressió cultura de la cancel·lació es va començar a utilitzar el 2015 per referir-se al fenomen de retirar el suport a personatges públics o empreses per dir o fer alguna cosa que es considera ofensiva, inadmissible o reprovable. És un terme controvertit, perquè bàsicament toca de prop les estructures de poder, el racisme institucional, el control de la narrativa i els seus actors. Solnit, que no acostuma a parlar amb mitges tintes, ho té claríssim: "La cultura de la cancel·lació és una gran mentida, un terme de merda", diu.

Per a Solnit, qui més fa servir aquest terme és la dreta nord-americana, que pressuposa que hi ha persones que no tan sols tenen dret a tenir èxit i que se les escolti i a ser populars, sinó també que ningú les contradigui. "Tenim l'espectacle burlesc d'algú que, de sobte, escriu un article al New York Times o apareix a la televisió nacional per dir que ha estat silenciat. El que venen a dir és que no tan sols tenen dret a parlar sinó també que no se'ls critiqui. I molt sovint són homes blancs que pressuposen que tot el món els ha de fer cas". I conclou: "Que se'l quedi la dreta, aquest terme".