La realitat virtual desvirtua la puresa de les idees

Barcelona“Oh, paraula que em manques”. D’aquesta manera es lamenta Moses al final de l’òpera de Schönberg que coprotagonitza el profeta que va treure d’Egipte el poble d’Israel. El compositor austríac mai va completar l’últim acte d’aquesta obra de gran densitat musical i filosòfica, que planteja, a més, formidables reptes interpretatius a la companyia que decideix dur-la a l’escenari. La Semperoper de Dresden se’n va sortir amb els màxims honors en l’estrena d’un muntatge que suposava també el debut de Calixto Bieito en un dels teatres de més rica tradició d’Alemanya.

Amb Moses und Aron, Bieito torna a Schönberg vint anys després del màgic Pierrot Lunaire que va dirigir al Teatre Lliure. Escrita en bona part en l’estada del compositor a Barcelona, convidat per Robert Gerhard, durant la qual va néixer la seva filla Núria, l’obra planteja el dilema irresoluble entre pensament i llenguatge, entre una idea pura i absoluta com Déu i la seva representació per un llenguatge que mai podrà copsar tota la seva dimensió. Però la corrupció de la idea pel llenguatge també pot dur a la manipulació extrema d’un poble més disposat a seguir cegament una retòrica llaminera que no pas un àrid concepte abstracte.

Seduïts per les imatges

L’austeritat de la producció de Bieito manté l’extrema estilització de les últimes propostes del més internacional (i menys present a casa nostra) dels directors catalans. Només li calen tres murs blancs, l’últim inclinat i mòbil, perquè el decorat de Rebecca Ringst evoqui, amb el reforç de les llums de Michael Bauer, la buidor del desert, mentre que un altre col·laborador habitual de Bieito, Ingo Krügler, signa un vestuari de quotidiana contemporaneïtat.

La tensió dialèctica entre Moses i Aron, entre l’encarnació de la idea i el seu mistificador portaveu, està delineada amb la precisió habitual en Bieito. Però no és només la paraula el que falta al profeta, també, i això és cabdal en l’època en què vivim, la capacitat de crear imatges seductores. I aquestes imatges són les que proveeix amb escreix Aron als inquiets israelians, mitjançant ulleres de realitat virtual. D’aquesta manera, l’adoració del vedell d’or esdevé un bombardeig d’imatges de tota mena que arriben fins a la pornografia i la violència d’un videojoc. La distància entre Moses i Aron és insalvable, com marca l’allau de pedres que cauen durant la seva última confrontació. La idea no només ha estat desvirtuada per la paraula, també per la irrealitat física de la realitat virtual: la solitud final de Moses és doblement colpidora.

John Tomlinson té tot el carisma i (encara que sembli contradictori) l’eloqüència de Moses, mentre que Lance Ryan aporta una veu potent a Aron. Des del fossat, Alan Gilbert ofereix una lectura de gran tensió dramàtica, posant al servei de l’esmolada música de Schönberg la sumptuositat de la Staatskapelle de Dresden. El cor de la Semperoper va estar formidable de precisió i entrega, després de mesos de treball per abordar una de les partitures més àrdues del repertori. Per als amants de les anècdotes fútils, Calixto Bieito no va rebre cap protesta i sí que va rebre molts aplaudiments en les salutacions finals. Un òptim inici de temporada.