Realitat i literatura en Martí de Riquer

Al llarg de quatre anys, amb la Cristina Gatell, vam tenir l'immens privilegi de visitar Martí de Riquer perquè ens parlés de la seva vida, amb el propòsit d'elaborar la seva biografia. Aquelles entrevistes constitueixen un acte de generositat que avui recordem amb emoció. En el decurs de les nostres converses, aviat vam comprovar que el fil conductor de totes i cadascuna de les seves experiències vitals era la literatura. La memòria de l'infant, el jove ateneista, l'articulista, el soldat, l'historiador de la literatura, el filòleg, el marit, el pare de família, el professor universitari i l'acadèmic recalava, sobretot, en la lectura. Els llibres li servien per fixar els records de la seva infantesa, en recordar amb entusiasme la lectura de Robinson Crusoe , l' Illa del tresor i un Quixot que va haver de llegir estirat a terra per poder-ne passar els fulls. Els llibres apareixen també en el retrat que féu Xavier Benguerel del jove De Riquer, amb qui freqüentava la penya del cafè Euzkadi i compartia el frenètic activisme cultural de la Barcelona de mitjans dels anys 30: "Cap rodó, l'esfericitat del qual reforçava la seva predilecció pels cabells tallats arran. Arribava amb la pipa a la boca i uns clàssics medievals sota l'aixella". Els llibres també resultaven decisius a l'hora d'afrontar el record dels anys difícils de la Guerra Civil: el discurs De la pau de Demòstenes el lliurà de ser detingut en travessar la frontera francesa, la Divina Comèdia va ser present tot aquell temps a la butxaca de la seva guerrera i les descripcions bèl·liques de Balzac l'acompanyaren a la Batalla de l'Ebre. Per donar testimoni de com va viure les mobilitzacions estudiantils a la Universitat de Barcelona, utilitzava el personatge d'Antígona, i per felicitar el rei Joan Carles amb motiu de la seva onomàstica, citava El Quixot .

Martí de Riquer vivia la literatura i sabia com fer-la viure als seus alumnes i als seus lectors. La Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona fou la seva segona llar i el marc on va desenvolupar la seva vocació investigadora i docent. El curs 1941-1942, a la darreria del qual s'hi va integrar com a professor, la universitat havia estat depurada (a la secció de filologia moderna, entre d'altres, havien estat cessats Jordi Rubió, Guillem Díaz-Plaja, Gabriel Alomar, Joan Coromines, Ramon Aramon, Marçal Olivar, Ramon d'Alòs-Moner, Pere Bohigas, Miquel Ferrà i Pere Grases) i descatalanitzada (els plans d'estudi excloïen l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes). Malgrat aquesta exclusió, dos professors, Antoni M. Badia i Martí de Riquer, van incloure aquestes disciplines a les seves classes de manera extraoficial: "Vaig decidir que era una bestiesa explicar el que no sabia i que ho faria molt millor si parlava d'allò que coneixia, m'agradava i m'interessava, i, en lloc d'impartir literatura galaicoportuguesa, vaig començar a explicar els trobadors". De fet, Martí de Riquer no seguia el programa de la seva assignatura al peu de la lletra, sinó que aproximava els alumnes als textos, a les darreres lectures interessants que havia fet o al que estava treballant. Les seves classes es convertien en un laboratori que estimulava la recerca, com va passar en una classe sobre Bernat Metge, després de la qual els alumnes van anar a buscar la petja del barceloní per la ciutat de Barcelona.

La literatura fou per a De Riquer un antídot contra l'avorriment, sentiment que no s'adeia en absolut amb la seva personalitat i que li recordava els dies que va passar amagat a la casa de Sant Julià de Vilatorta, l'any 1937. Els seus estudis sobre els trobadors, recordava el seu amic Joan Teixidor, harmonitzaven amb la seva afició a la novel·la detectivesca: "Els textos es fan història, intriga, enigma. L'aventura de la vida es va entrelligant amb l'aventura literària. L'anècdota, tan astutament perseguida per aquest detectiu literari, ens aproxima als homes i les coses".

"No trabajes tanto y diviértete"

Gairebé durant mig segle, Martí de Riquer va aconseguir fer la recerca, la feina editorial i la seva activitat diària a la universitat i a l'Acadèmia de Bones Lletres sense caure en la rutina, la fatiga o el desencís. El secret d'aquesta ingent tasca intel·lectual, que li ocupava totes les hores del dia i tots els mesos de l'any, rau en una enorme capacitat de treball que sorprenia i admirava tant els seus alumnes com els seus col·legues i amics. José Manuel Blecua Teijeiro li escrivia: " No trabajes tanto y diviértete. Tira a Juan de Mena por la ventana, abandona a los trovadores, no vayas a examinar y coge a la familia y vete a una playa arrinconada a tomar el sol ". Tanmateix, a Martí de Riquer no li feia falta seguir aquests consells perquè, com va dir en el darrer dels seus homenatges, la seva manera de divertir-se consistia, justament, a fer el que feia. D'altra banda, segons el filòleg Giuseppe E. Sansone, una altra qualitat que justifica la vàlua del llegat riquerià és el seu apassionat compromís amb la cultura, entesa "com a precepte superior de l'existència humana, com a principi regulador de cadascuna de les nostres accions".

Conèixer Martí de Riquer, conversar amb ell, compartir les seva passió literària va ser per a tots els que en vam tenir l'oportunitat un luxe. Per a aquells que no l'han conegut, resten els seus llibres, escrits de manera entenedora, sense efectismes i plenament vigents. En el pròleg del primer dels onze volums de la Història de la literatura catalana , escrita conjuntament amb Antoni Comas i Joaquim Molas, De Riquer deixa clara la voluntat divulgativa de la seva obra, com també ho escriu a Joan Fuster: "Em diverteix molt comprovar que he reeixit en el propòsit més ferm del meu llibre, o sia, fer venir ganes al lector de llegir obres antigues, com ens passa a tu i a mi amb el Llibre de tres ". Cal agrair a Martí de Riquer aquesta disposició a "fer venir ganes" de llegir, aquesta generositat per contagiar el mateix entusiasme que ell va sentir sempre com a lector.