Raquel Córcoles (Moderna de Pueblo): “Moltes dones hem viscut un despertar feminista”

Té 830.000 seguidors a Instagram, i l’últim Sant Jordi les cues més llargues per firmar eren les seves. Raquel Córcoles (Reus, 1986), que signa les seves historietes com a Moderna de Pueblo, porta una dècada triomfant entre el públic amb historietes que retraten amb ironia els ambients hipsters i les relacions de parella. A Idiotizadas (Zenith, 2018) canvia de focus i reflexiona a través de la història de quatre amigues sobre els prejudicis masclistes que arrosseguen les dones de la seva generació.

En els teus llibres desidealitzes la modernitat, l’amor romàntic, els intel·lectuals... Però es nota que la ciutat encara et fascina. ¿És per això que mantens l’àlies de Moderna de Pueblo?

Doncs sí. És un nom que em definirà tota la vida perquè és una manera de mirar el món. Si has viscut vint anys en un poble, a la ciutat sempre et mires d’una certa manera. Estàs entre dos mons: massa de poble per a la ciutat i massa de ciutat per quedar-te al poble.

I tanmateix molts identifiquen els teus dibuixos amb un ideal de modernitat.

Un DJ que vaig conèixer va tuitejar un dia: “La Moderna de Pueblo és molt poc moderna”. Però es que això és el que dic sempre! Quan vaig arribar a Madrid no entenia els moderns, em sentia acomplexada, no seguia les converses ni les entenia. Fer el personatge va ser com sortir de l’armari. I mira que ben bé no soc de poble, soc de Reus, el que passa és que els meus avis eren pagesos i tenien una masia, recollien cols, avellanes... Però el contrast entre anar a collir cargols el cap de setmana i dilluns estar xerrant sobre el nou disc dels Magnetic Fields de vegades era molt fort.

A Idiotizadas la protagonista viu un despertar feminista tardà. ¿És un reflex de la teva pròpia experiència?

Totalment. Portava molt de temps sense publicar perquè necessito creure’m les històries, haver-les viscudes. Però el despertar és generacional: en pocs anys ha canviat molt la visió sobre el masclisme de la societat i moltes dones hem viscut un despertar feminista. Però jo ho volia explicar de manera divertida. L’editora em deia: “Vigila que no et quedi molt pamfletari i adoctrinador!”

¿Sempre t’havies definit a tu mateixa com a feminista?

Sí, sempre. Potser no era la típica feminista amb el carnet de feminista, però a casa em criticaven per ser massa feminista i jo m’ho prenia com una floreta, m’afalagava. A la portada no surt la paraula feminista, però en part és per pescar tots aquells lectors a qui els espanta la paraula, perquè vegin que no és dolent o d’amargades, sinó alliberador.

Idiotizadas es pot llegir com una carta d’amor a l’amistat femenina.

Quan vivia a Reus no vaig viure relacions de gaire sororitat, potser perquè ens havien educat a totes per lluitar pels nois, per ser la més guapa, etc. Però després de la carrera vaig fer noves amistats i vaig descobrir unes dones que no em jutjaven, molt més naturals i alliberades que jo. Van ser un cop de realitat, però en positiu. Eren dones que no veia ni a la ficció. Sexe a Nova York va ser trencadora, sí, però també tenia molts tòpics: que si ens arreglem, que si ens encanten les sabates... Fins que no va arribar Girls jo no vaig veure dones com les meves amigues a la televisió.

La protagonista s’adona que ella arrossega molts prejudicis masclistes i els transmet sense voler. ¿Tu has fet una reflexió semblant sobre la teva obra?

I tant, fins i tot he recopilat les meves 10 vinyetes més masclistes. No és que tot el que jo fes abans fos masclista, però potser no havia llegit tantes coses i participava d’alguns tòpics. Per exemple, ¿per què feia vinyetes sobre com ens encanten les sabates a les dones si a mi me la bufen, les sabates? També he fet judicis sobre com vesteixen les dones que ara no faria. I no és que em censuri, és que ja no em fan gràcia. Si es tornés a editar Los capullos no regalan flores (Lumen, 2013) en canviaria algunes coses.

No és habitual sentir tanta autocrítica en creadors. T’ha costat fer-ne?

No. A més, Idiotizadas és la història d’un despertar. Porto deu anys treballant, és normal deixar coses enrere. Però m’agradaria que tothom fes autocrítica, que gent com Buenafuente i Santiago Segura fessin una reflexió, tot i que entenc que és difícil perquè de seguida que obres la boca tothom t’acusa de masclista. Estaria bé que hi hagués més debat i menys ganes d’assenyalar. Al cap i a la fi tots som masclistes i estem aprenent. D’aquí cinc anys llegiré Idiotizadas i hi veuré un munt de patinades.

Promocionant Idiotizadas vas tenir una topada amb les presentadores del programa de TVE Amigas y conocidas : et van acusar d’incoherent i van atacar el teu llibre. Com t’ho expliques?

Es veu que sempre són així. Em van escriure altres entrevistades que havien patit el mateix que jo. Entenc que en part ho fan per l’espectacle, però no s’adonen que són a la televisió pública i han de donar exemple. El que em va saber més greu és que alimenta el mite de les dones com les pitjors masclistes. Els més masclistes són els homes, però ¿com vols que no siguin masclistes les dones si hem rebut la mateixa educació?

Hi ha un boom de llibres sobre feminisme. ¿Té a veure amb una presa de consciència social o es tracta només d’una tendència editorial?

És que les dues coses van juntes. El món editorial no es pot deslligar de l’actualitat. Jo no paro de llegir llibres feministes. És cert que hi ha molta efervescència, però no és una simple moda.