Ramon Solsona s’endinsa en l’èpica del Pirineu
BarcelonaCinc anys després de fer forat amb la vivor i plasticitat de L’home de la maleta -premi Sant Jordi-, Ramon Solsona publica nova novel·la, la setena de la seva trajectòria. Allò que va passar a Cardós (Proa / Tusquets) arrenca amb l’assassinat d’un guàrdia civil als afores d’un poble del Pirineu durant una nit d’hivern en què la neu esblanqueeix el paisatge. A partir d’aquest esquer inicial, l’autor presenta una història calidoscòpica, habitada per desenes de personatges que viuen o treballen a Cardós i als seus voltants.
“El llibre comença el 1965, quan el franquisme més aspre i de postguerra ja s’havia acabat -fa memòria Solsona-. Els maquis ja no combatien. La societat era una mica més desinhibida: el 1965 els Beatles ja havien publicat uns quants discos, i la gent ja començava a tenir una altra frescor”.
Solsona va descobrir l’epopeia de la construcció de centrals hidroelèctriques mentre descansava uns dies al Pirineu, ara fa sis anys. “Al moment de marxar vaig dir a la gent de la recepció de l’hotel: «Quina vall més tranquil·la». I ells em van respondre: «Abans això havia sigut la Rambla»”. Solsona coneixia la història dels pantans del Pirineu, però en canvi no tenia constància de l’aixecament de les hidroelèctriques ni de les emigracions massives de treballadors per construir-les. L’empresa imaginària de la novel·la, Cohisa, recluta centenars d’assalariats que, a canvi d’un sou, accedeixen a instal·lar-se temporalment en un lloc inhòspit i aïllat.
Càlcul d’estructures
“El poble va necessitar moltíssima gent -diu-. Els portaven des d’Andalusia, i n’hi havia que es queixaven: « Nos han engañado. ¡Esto no es Barcelona! », deien. L’any amb més afluència de treballadors va ser el 1965. N’hi havia 2.500. Aquella gent portava feina, problemes, diners i alegria”. El Dinamita Coix, Míster Pelton, Santi Vallory, Zep Vidal i el Sombrita són alguns dels treballadors de Cohisa que conviuen amb els vilatans: entre els temes que convoca el llibre hi ha la corrupció, l’adulteri, el conflicte entre el món antic i la modernitat, el contraban i el compromís polític.
Solsona treballa molt cada llibre a nivell estructural, i Allò que va passar a Cardós -que guanya esperit èpic a mesura que l’acció avança al llarg de 460 pàgines- no és cap excepció. “Explico una història que està molt influïda per la tècnica audiovisual, però no sembla una pel·lícula, sinó un guió -comenta-. Hi ha tres elements narratius: escenes dialogades que passen el 1965, monòlegs més documentals on les persones parlen a càmera i, finalment, articles de la revista Pallaresos, que expliquen les obres per trams i acosten el lector al context històric”.
Tal com avança la coberta del llibre, Allò que va passar a Cardós amaga una història d’amor apassionada (i que té conseqüències). “Sempre escric sobre la gent desconeguda i del carrer”, reconeix l’autor, que amb la seva nova novel·la s’afegeix a la llista de novel·listes que han ambientat alguna de les seves ficcions al Pirineu. Hi ha Maria Barbal, amb Pedra de tartera, Jaume Cabré, amb Les veus del Pamano, i Pep Coll, amb novel·les com Dos taüts negres i dos de blancs. “On hi ha gent hi ha novel·les, i el Pallars és un racó del Pirineu amb moltes històries -explica Solsona-. Jo tinc consciència de ser un intrús, en aquestes terres. Escrivint el llibre m’he sentit molt proper a La pell de la frontera, de Francesc Serés. Compartim la voluntat d’anar a buscar els anònims que han fet les grans obres”.
