Ramon Madaula: “Els artistes podem arribar a ser molt patètics”

BarcelonaRamon Madaula (Sabadell, 1962) s’instal·la al Teatre Romea amb la seva primera família teatral de creació pròpia. L’actor i dramaturg hi porta Adossats, una comèdia sobre la incomunicació entre avis, pares, fills i germans. És la seva primera obra amb més de dos personatges.

Després de parlar del teatre, l’ambició i les relacions de parella, ara explora els secrets familiars. Què li interessa d’aquest tema?

No sabria escriure de res que no conegués. Tiro del que tinc al meu voltant. Per això parlo de la família. He viscut dues experiències familiars, la dels meus pares i la que he creat amb la meva dona. Em vaig posar una premissa: que la família protagonista no fos gens disfuncional. No volia partir d’una situació extrema, sinó d’una família normal.

La quotidianitat és recurrent en les seves obres. Per què?

A la ficció hi ha un excés de grans conflictes. Això em cansa. Sempre veiem assassinats, robatoris, incestos, addiccions. Està bé, són coses que passen i se n’ha de parlar. Però en canvi, hi ha menys ficció de gent a qui la vida els va bé, que tenen una família amb la qual se senten a gust.

¿Com evita que les històries caiguin en la simple anècdota?

Sé que el meu teatre té un punt d’anecdòtic i ho accepto. Per sortir de l’anècdota passo un filtre. No escric només per complaure la gent sinó també per parlar del que em passa. Quan escric connectat amb mi mateix, allò traspassa l’anècdota perquè tracto coses íntimes i personals. En el fons tots som iguals, i és a través d’aquestes coses que la gent connecta més. Sempre que acabo d’escriure veig que he entès coses de mi. Aquest petit procés d’autoconeixement fa que l’obra tingui moments que no són anecdòtics.

Adossats transcorre al Vallès. Quin retrat fa de la comarca?

El Vallès no té res extrem. Les ciutats no són boniques, hi ha hagut fàbriques i ara hi ha polígons. És una comarca que no surt a les guies turístiques. Ho utilitzo per als personatges, perquè la família protagonista tampoc sortiria a les guies. Les comarques influeixen en la manera de ser de les persones. El Vallès no és ni carn ni peix, no té ni mar ni muntanya, té Barcelona a prop i això li genera complex d’inferioritat. I tots els personatges d’ Adossats tenen complexos d’inferioritat.

Vostè actua a l’obra. ¿Com canvia la manera de relacionar-se amb el personatge quan el text és propi?

Quan escric no penso mai que sortiré a l’obra. En aquest cas vaig pensar en el Jordi Bosch i la Rosa Renom, la peça descansa en ells dos. Amb el personatge del germà vaig pensar: si no trobo ningú, ja el faré jo. Llavors m’adono que els personatges que faig jo els hauria pogut escriure millor, que els altres estan més ben escrits que el meu. Després d’haver fet textos de Shakespeare, Mamet i Txékhov, veig un Madaula i dic: aquí hi falta teca. El Madaula actor s’enfada amb l’autor, perquè creu que ho hauria pogut resoldre millor.

Amb el seu personatge, que és escultor, critica una certa actitud en el món artístic. Quina?

Em refereixo als creadors que creuen que allò que fan serveix d’alguna cosa. Em sembla d’una vanitat infinita. Si desapareixem, el món seguirà funcionant. L’art és molt important, però l’acaba fent important la gent. Una llei, un metge, un professor sí que canvien el món. Els artistes justifiquen els textos basant-se en el fet que és molt necessari parlar del tema en qüestió, però a la gent no els canviarà la vida. Aquesta vanitat dels artistes em posa molt nerviós, i jo em poso el primer de la llista. Els artistes podem arribar a ser molt patètics, i volia parlar-ne.

Ara fa dos anys que va debutar com a dramaturg. ¿Com ha canviat la seva visió del teatre?

Fem molt bon teatre a Catalunya, tant a nivell artístic com tècnic, però hi ha una gran mancança de continguts. Recorrem excessivament als clàssics, a obres llunyanes que parlen de coses que no li interessen a ningú. Com a actor, em vaig adonar que les històries que explicàvem no interessen. Trobo a faltar teatre proper, que parli de nosaltres, que passi ara a Catalunya. Hi ha terreny per córrer, per explicar històries que la gent senti properes.