"Pasolini tenia raó: el 68 va ser l’última oportunitat de fer la revolució”

BarcelonaAvui fa 50 anys, el 22 de març del 1968, a la Universitat de Nanterre un grup d’estudiants va decidir ocupar l’edifici administratiu del campus, creat pocs anys abans als afores de París, en protesta per la detenció d’un grup de companys durant una manifestació contra la Guerra del Vietnam. Era una més de les moltes mobilitzacions que havien fet al llarg de l’últim any contra la guerra, contra el govern de De Gaulle, contra el sistema acadèmic i, també, contra l’organització universitària que, per exemple, no deixava que els nois poguessin visitar els edificis de les noies. Però aquella ocupació va ser diferent, perquè en va sortir el Moviment 22 de Març, grup organitzador del Maig del 68, la revolta juvenil més influent del segle XX i les conseqüències de la qual encara vivim. Ho explica Ramón González Férriz (Granollers, 1977) en un assaig que es llegeix com una novel·la trepidant: 1968. El nacimiento de un mundo nuevo (Debate), un llibre que va molt més enllà dels fets de París i que aborda els múltiples esdeveniments que van coincidir en un any cabdal.

És increïble la quantitat de coses que van arribar a passar el 1968.

Sí, per això volia que el llibre fos molt narratiu, amb molts fets, que es llegís amb una mena de sensació d’urgència pel que passaria. Moltes vegades pensem en el 68 en termes ideològics o culturals, però hi va haver molts esdeveniments. D’aquí l’elecció de la forma.

Què tenien en comú?

És sorprenent que passin coses semblants en països tan diferents, des de democràcies com França, Itàlia i els Estats Units fins a una dictadura com l’espanyola, règims comunistes com Polònia i Txecoslovàquia, o Mèxic, que era una mena de democràcia de partit únic una mica estranya. El fet és que hi havia unes tendències sociològiques que feien que el món s’assemblés bastant. Les classes mitjanes estaven creixent perquè també ho feia l’economia -a excepció de Txecoslovàquia-, hi havia més joves que anaven a la universitat, el moviment pop creava una cultura protoglobal i alhora una resistència al sistema capitalista que anava sent global. La Guerra del Vietnam també havia unificat la resistència contra el sistema imperant. I la filosofia.

La filosofia?

D’acord, es llegia poc, tenia més influència Bob Dylan que Herbert Marcuse, però també hi havia un intent de fer una nova esquerra que no fos comunista a la manera soviètica, que ja s’havia vist que no funcionava. El que pensaven molts d’aquells joves és que aquesta aparent democràcia capitalista sorgida després de la Segona Guerra Mundial era una gran estafa, una gran mentida. Que per sota s’hi mantenia el feixisme. I la Guerra del Vietnam era la demostració que Occident continuava sent imperialista. Consideraven que el capitalisme havia fracassat i el món soviètic també; de fet, que capitalisme i comunisme eren dues cares de la mateixa moneda. En canvi, veien esperança en la lluita dels pobles contra el colonialisme, en la independència dels països africans, en el cas cubà.

L’any anterior havia mort Che Guevara i el 68 van assassinar Martin Luther King i Robert Kennedy, a més dels nombrosos morts al carrer en la repressió contra les mobilitzacions. Per què tenim una imatge tan happy flower del 68 si va ser tan violent?

És un any molt violent, sí. El costat hippy hi és, i el costat hedonista, sexual, ple de rock i de droga. Bona part del llegat del 68 és aquest, una concepció més hedonista de la vida, en el bon sentit. Però en els fets és enormement violent. En el cas de la matança de la plaça de Tlatelolco de Mèxic, en la qual no se sap exactament el nombre de morts que hi va haver, però es parla de 500, va ser una violència de l’estat contra els estudiants feta amb total impunitat. En el cas de Txecoslovàquia la violència és infringida per la invasió soviètica, i en el dels Estats Units és policial contra els negres... I un dels grans temes del 68 que a vegades oblidem és la discussió interna dins dels grups de revolucionaris sobre si es fa el salt a la lluita armada o no. Molts pensen que no es pot fer la revolució sense violència.

I alguns fan el pas, no?

Després del 68, a Itàlia, Alemanya, el Japó i els Estats Units surten grups terroristes, i cal recordar també que el primer assassinat d’ETA a Espanya es produeix aquell any. No és exactament el mateix, hi ha una dictadura i altres components nacionalistes i catòlics, però té alguna cosa a veure amb aquest context. El 68 és un gran drama violent, en bona mesura.

Però va marcar moltes generacions. No només la que el va viure sinó també la dels germans petits, o els fills, que molts cops s’ho han mirat amb certa ràbia.

Jo en soc fill directe. I, tot i que tinc les meves crítiques, hi estic més agraït que emprenyat. Molta gent del 68 va tenir el millor dels dos mons. D’una banda, van lluitar contra el sistema, van tenir una joventut heroica, rebel, estètica, i van gaudir del sexe i la cultura popular. Però, de l’altra, amb molta habilitat, o per raons sociològiques complexes, van gaudir del millor de l’establishment. Ho hem viscut fins i tot aquí. La gent sortida de l’antifranquisme o la Transició ha passat de la rebel·lia a l’establishment amb una naturalitat enorme. Entenc el ressentiment contra la gent del 68, tant des de la dreta com des de l’esquerra. Des de la dreta els qüestionen que si abans eren tan antisistema per què han sigut a la part superior del sistema durant 50 anys; i des de l’esquerra se’ls retreu que eren nens pijos jugant a fer la revolució, però sense tenir en realitat una consciència real de com viuen les classes baixes o els obrers. Entenc les dues crítiques, però crec que, tot i que moltes vegades estaven equivocats ideològicament i tenien un punt de frivolitat una mica molest, el món que van deixar era una mica millor que l’anterior, que era més rígid tot i que segurament menys individualista. Aquesta és una de les seves paradoxes: volien fer una revolució d’esquerres i han deixat un món molt més individualista.

Em referia al fet que va ser una generació tap, perquè als més joves sempre els deien que no es podia canviar res perquè ells, que eren millors, ja ho havien intentat i no ho havien aconseguit. Desmobilitzaven.

Un dels personatges més fascinants del 68 és Pasolini. És un simpatitzant comunista que coneix les classes obreres italianes perquè ha viscut en barris obrers una part de la seva vida, i fa una reflexió a finals dels anys 70 que és interessant. Diu que el drama del 68 és que era l’última oportunitat. Que el 68 va ser l’última possibilitat de fer la revolució i la vam desaprofitar. Si no vam fer la revolució aleshores, ja no la farem mai. Crec que Pasolini tenia raó. Amb la crisi actual, i les moltes respostes que se li han donat, molta gent pensava, com amb el 15-M, que tornava a ser possible, que hi havia més oportunitats. Si és així, es va tornar a fracassar. Potser era veritat que ja no es pot fer la revolució. Però entenc la sensació. La generació del 68 ocupa tant espai en tots els àmbits que potser sí que va ofegar les generacions posteriors.

Havia escrit un altre llibre sobre els anys 60, La revolución divertida, i ara hi torna. Què l’atreu tant del 68?

Em sembla interessant tornar al 68 perquè jo mateix tinc una tensió amb tot aquest món rebel i anticapitalista. Crec que es van equivocar en la manera i l’esperança, però hi havia una part del diagnòstic sobre el capitalisme que estaven fent que continua sent raonable. Un cert malestar amb la idea de treball, de jerarquia, del funcionament de l’economia, de posar les burocràcies i l’activitat per sobre l’expressió humana més natural i pura. Hi ha una part de crítica al capitalisme que fins i tot els que en som més o menys favorables no hem d’oblidar. Com deien alguns escriptors de l’època, com Raoul Vaneigem al Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions, si tot això ens ha portat moltes coses però no la felicitat potser ens hem equivocat. El meu interès per als anys 60 és aquest rebuig contra l’establishment, vull veure què hi ha de realista i què hi ha de frívol.

El que ens va deixar i s’ha mantingut és la desigualtat. Fins a quin punt ara és bon moment per recuperar aquelles idees?

Les protestes del 68 es produeixen en un moment de gran prosperitat. Hi ha un rebuig genèric al capitalisme, però no hi ha una sola pancarta reivindicant una millora de pensions o subsidis. No és un moviment essencialment econòmic. Actualment és diferent. D’alguna manera, el 68 és el crit de protesta de les noves classes mitjanes amb moltes expectatives. Els estudiants saben que tindran feina quan acabin, el que no volen és formar part d’una estructura burocràtico-capitalista que senten que els aixafarà, que els convertirà en cargols dins d’una gran màquina. El cas actual és exactament el contrari. Molta gent té por, o tenim por, que ens expulsin de la classe mitjana. I penso que és una por real. El 68 ens deixa molt llegat, però en el tema econòmic no gaire. Després del 68 ve la crisi del petroli, la reacció conservadora i el que anomenem neoconservadorisme.

El 68 desperta la bèstia?

Completament. Molta gent té por de les revoltes culturals. No només gent molt conservadora, sinó gent d’esquerres que es pregunta en què hem convertit l’esquerra. ¿En deixar-nos els cabells llargs, l’amor lliure i la marihuana? S’espanten tant com la dreta. Diuen que hem criat aquests nois amb tant benestar que s’han tornat irresponsables, frívols. Han perdut la disciplina, la consciència de treballar molt dur i fort per aconseguir una feina, per tirar endavant la família. I conclouen que el que hem de fer és reduir l’estat del benestar. El model capitalista que sorgeix del 68 i les seves conseqüències posteriors es mantenen. En molts sentits, el món nou que es va crear llavors continua sent el nostre món. I ja han passat 50 anys.

Com definiria el llegat del 68?

Simplificant molt, el definiria com un triomf de l’esquerra en termes culturals i com un triomf de la dreta en termes econòmics. Una barreja d’un món que és més tolerant, però on encara hi ha molts problemes.

París s’omple d’exposicions sobre el Maig del 68

‘Imatges en lluita’

El recorregut de la mostra arrenca amb les grans manifestacions contra la Guerra del Vietnam a París, i també inclou testimonis -obres d’art i documents- de les mobilitzacions contra les massacres a la Xina de la Revolució Cultural i a Cambodja. En resum, la mostra vol repassar l’imaginari de l’extrema esquerra francesa entre el 1968 i el 1974.

‘Mons possibles’

Les arts en viu també tenen molt a dir a l’hora d’imaginar mons utòpics nous. El centre ha organitzat un festival durant els mesos d’abril i maig per actualitzar el llegat contestatari del Maig del 68. Els artistes convidats presentaran instal·lacions, espectacles a l’aire lliure, conferències, concerts i espectacles de dansa.

‘Maig del 68 en teoria’

El Pompidou coordina la commemoració cultural del Maig del 68 en el camp de la cultura i hi participa amb un seguit de seminaris, conferències, tallers i debats que s’allargaran fins al 20 de maig. A la cinemateca faran una retrospectiva de Chris Marker i tornaran a programar la Quinzena dels Realitzadors del 1969.

‘L’arquitectura també!’

L’ensenyament de l’arquitectura va ser un altre dels focus de les revoltes del Maig del 68. Estaven vinculats a l’Escola de Belles Arts, i els estudiants van començar a reivindicar avenços teòrics, el reconeixement del seu estatus intel·lectual i la seva aportació al camp de les humanitats. El recorregut de la mostra arrenca l’any 1962 i es perllonga fins al 1984.

‘Icones del Maig del 68’

L’objectiu de la mostra, que obrirà les portes el 17 d’abril, és repassar la trajectòria d’imatges cèlebres del Maig del 68, com el retrat de Daniel Cohn-Bendit somrient davant un antiavalots i Marianne del 68, de Jean-Pierre Rey, per veure de quina manera els mitjans de comunicació contribueixen a construir la memòria col·lectiva.