Sagarra rambleja al TNC

BarcelonaRambla de vida i de mort. Rambla amb olor d’animals engabiats i de gofres. Rambla salvatge i claudicant. Estimada, maltractada i maltractadora. Així és el carrer més emblemàtic de Barcelona, protagonista de La Rambla de les floristes (1935), l’obra de Josep Maria de Sagarra que el 10 d’octubre inaugurarà la temporada 2019-2020 del Teatre Nacional (TNC). Es podrà veure fins al 24 de novembre i després n’hi haurà una vintena de funcions arreu de Catalunya. Sagarra la va estrenar al Teatre Poliorama, al capdamunt de la Rambla, i ara la recupera Jordi Prat i Coll perquè així havia de ser. “La tarda del 17 d’agost del 2017 era a tocar de la Rambla -recorda Prat i Coll, que viu al Raval-. L’endemà de l’atemptat, molt d’hora, vaig fer a peu i en silenci el recorregut que havia fet la furgoneta. Quan tornava cap a casa em vaig dir: «Aquesta obra l’he de fer»”. “Vam veure clarament que calia fer La Rambla de les floristes ”, afegeix el director del TNC, Xavier Albertí.

Avalat per l’èxit d’ Els Jocs Florals de Canprosa, de Rusiñol, Prat i Coll entoma la direcció d’un altre clàssic del teatre català amb un repartiment encapçalat per Rosa Boladeras. “Ella és l’Antònia, i l’Antònia és la Rambla”, diu el director. L’Antònia és una florista que viu la vida privada a peu de carrer un any abans de la Revolució del 1868 que va acabar amb el regnat d’Isabel II però no amb la monarquia perquè el general Prim s’estimava més un rei que una república. Sagarra, que com recorda Albertí “tenia una cultura política profunda”, construeix l’obra com un sainet en vers que entrelliga les existències, els anhels i els desficis de personatges com Don Ramon, el burgès que interpreta Xavier Ripoll, peça clau d’un repartiment coral que inclou David Anguera, Marina Gatell, Jacob Torres, Antònia Jaume, Carol Muakuku i Albert Ausellé, entre d’altres.

Hi passa la vida entre les floristes, que tanmateix no es limiten a mirar la vida dels altres. “Totes les dones de l’obra són actives en una realitat dominada per homes, diguem-ne, calaveres. Però l’Antònia decideix capgirar les normes des de dins”, diu Prat i Coll, que compara els versos finals que va escriure Sagarra per a ella amb “el cop de porta de la Nora” de Casa de nines d’Ibsen. “L’Antònia és un dels grans personatges femenins dels clàssics catalans. És una dona que reivindica una manera d’estimar sense renunciar a ella mateixa”, diu Boladeras, que ha acceptat el repte del teatre en vers. “Hi ha actrius que han sigut grans mestres del vers, com Rosa Maria Sardà i Àngels Poch. No és el meu cas -diu Boladeras, somrient-. Però hem fet un treball molt minuciós de les emocions a través del vers. I per això has de tenir el vers molt ben agafat”. “Sembla que no hi ha una gran escola de treballar el vers en aquest país”, lamenta Xavier Ripoll, alhora que celebra que el TNC posi al dia La Rambla de les floristes. “Després de l’èxit d’ Els Jocs Florals de Canprosa, el més fàcil era repetir la fórmula, i no ho ha fet. Això l’honora com a creador”, diu Ripoll sobre la feina de Prat i Coll.

“La Royal Sagarra Company”

El director mou l’obra del costumisme a l’estilització i l’abstracció i evidenciant la sintonia de Sagarra amb el Lorca de Doña Rosita la soltera i l’Elmer Rice de Street scene. “Els veïns de Street scene, del 1929, es relacionen a l’exterior de la finca. Són escenes íntimes a l’espai públic, com a La Rambla de les floristes -explica Prat i Coll-, que té escenes curtes perquè, com que passen al carrer, sempre apareix algú que les interromp, com passa en Txékhov”. També la relaciona amb el present perquè “la idea de parlar de la mort en una obra amb tanta vida ve del 17-A”. “Però no faré cap espòiler”, diu Prat i Coll, que situa el muntatge a la mateixa època que Sagarra: “Entenem que som la Royal Sagarra Company, i m’agrada que els actors vesteixin d’època. Però també que es vegi que estem fent teatre: vestits d’època... i amb vambes”.

No és un musical, però hi ha música

“ La Rambla de les floristes no és un musical, però hi ha música. En qualsevol obre de text hi ha música. No està prohibit tenir-ne”, adverteix Jordi Prat i Coll. L’encarregat de la direcció musical és Dani Espasa, que ha treballat a partir de Les floristes de la Rambla, la cançó de Miquel Porter, un dels Setze Jutges. “És un valset que anys després va versionar Serrat”, precisa Espasa. A l’obra, la música no la interpreten músics aliens a la companyia, sinó alguns dels actors, que “faran una feina molt important al piano”. “A més a més, tota la companyia hi està implicada cantant”, assegura Espasa.