Ralph Fiennes porta la felicitat a Venècia

BarcelonaDe vegades, els festivals de cinema poden semblar autèntics pous d’amargor. Part del seu deure, com el del cinema en general, és reflectir el que passa al món, una tasca que sol donar fruits dramàtics. Aquest any la Mostra de Venècia sembla particularment atenta a la dimensió tràgica del present i la història, com va demostrar ahir la pel·lícula argentina El clan, de Pablo Trapero, una crònica de la trajectòria criminal dels Puccio, una respectada família de Buenos Aires que, a començament dels anys 80, amb el final de la dictadura militar i la transició a la democràcia, va dur a terme una sèrie de segrestos i assassinats per motius econòmics.

Tanmateix, almenys per a aquest cronista, el protagonista del dia va ser l’actor britànic Ralph Fiennes, que a A bigger splash, de l’italià Luca Guadagnino -un remake de La piscina, la pel·lícula del 1969 dirigida per Jacques Deray i protagonitzada per Alain Delon-, encarna un xarlatà encantador i expansiu que fuig de la soledat abonant-se a l’hedonisme i l’eufòria. En una escena memorable, Fiennes imita els sacsejos de maluc i els aires de gallet de Mick Jagger mentre sona Emotional rescue dels Rolling Stones. Suficient per oblidar momentàniament la desfilada de discrets drames basats en fets reals que estan monopolitzant la Mostra.

A bigger splash, que va ser xiulada en la projecció per a la premsa, es presenta com una comèdia dramàtica en la qual quatre singulars personatges es proposen disfrutar de la vida mentre batallen amb els seus traumes personals. Ambientada a Pantel·leria, una illa italiana situada a l’oest de Sicília, la pel·lícula va desplegant un suggeridor ventall de vivències i emocions que connecten els quatre protagonistes de la funció: l’extraordinari Fiennes, un notable Matthias Schoenaerts en la pell d’un documentalista marcat per un intent de suïcidi, una plúmbia Dakota Johnson com la malcarada filla de Fiennes i la sempre interessant Tilda Swinton com una estrella de rock que s’està recuperant d’una operació a les cordes vocals.

Swinton, que ja havia treballat amb Guadagnino a Jo sóc l’amor (1999), va explicar ahir que va posar com a condició per participar a A bigger splash que el seu personatge fos mut. “Havia decidit no treballar durant un any. Estava en un moment de la meva vida en què no volia dir res. Aleshores se’m va acudir comentar-li al Luca que deixar mut el meu personatge podria contribuir a la sensació d’aïllament que plana sobre tota la pel·lícula”.

El diable amb rostre humà

Setze anys després de presentar la minimalista Mundo grúa en la Mostra del 1999, Pablo Trapero va portar ahir a Venècia El clan, la pel·lícula argentina amb l’estrena més taquillera de la història del seu país. “Els crims de la família Puccio funcionen com el símptoma d’una època atroç de la història argentina”, va explicar Trapero. El clan, que va ser rebuda amb aplaudiments en la projecció per a la premsa, s’aproxima a la carrera criminal dels Puccio des d’una perspectiva gairebé intimista, concentrant-se en la relació entre el patriarca, Arquímedes Puccio (Guillermo Francella), i un dels seus fills, Alejandro (Peter Lanzani). Una crònica dels fets a la qual Trapero vol injectar l’energia del cinema de gàngsters de Martin Scorsese a través d’efectistes muntatges paral·lels i de la utilització de temes musicals de The Kinks o Virus per “animar” les escenes de segrest. El problema és que el to elèctric i lúdic que persegueix no acaba de lligar amb la dramàtica realitat que es perfila en el rerefons de la història: una societat corrompuda i podrida moralment.

Trapero es mostra a El clan com un cineasta atrapat en una cruïlla expressiva: a mig camí entre l’esperit realista de la major part de la seva filmografia -d’aquí sorgeix la dimensió humana de la nova pel·lícula- i el nou estatus com a director de grans produccions que aspiren a connectar amb el gran públic; d’aquí la dimensió gairebé mítica d’un Arquímedes Puccio que sembla una versió argentina dels padrins de Francis Ford Coppola.