Raimon s’acomiada fent valer un llegat imponent

BarcelonaRaimon comença a acomiadar-se aquest vespre. Ha triat fer-ho a l’escenari i repartint l’adeu en dotze concerts al Palau de la Música. “Me’n vaig estimant l’ofici”, va dir al novembre. Un ofici que ell ha honrat durant tota una vida. Rebrà l’estimació del públic que l’escolta i el canta. “Pete Seeger deia que si la gent no cantava als seus concerts és que no ho havia fet prou bé”, recordava el mateix Raimon fa uns anys. No cal insistir-hi, o potser sí perquè els oblits són ferides mortals: per als que van créixer en la dictadura, cantar Al vent o Al ventDiguem-no!era sentir-se vius; i encara avui, sobretot avui, aquells versos primerencs transmeten un alè subversiu molt necessari en temps d’intempèrie com els d’ara.

Hi ha una gran càrrega emocional en el Raimon que es canta, però també en el que s’escolta, com va passar fa tres anys al Palau de la Música quan va interpretar Com un puny, “un dels poemes més ben resolts i més perfectes de Raimon”, tal com sentenciava Salvador Espriu el 1981, en el llibret del disc Raimon. Totes les cançons i que ara recull el llibre Tot el que heTot el que he cantat. Lletres completes 1959-2017 (La Magrana, 2017). “Entre les cançons amb lletra seva, destacaria les meravelloses cançons d’amor, com ara Com un puny, que trobo que, al marge del seu públic fidel, no s’han valorat prou”, opina el cantautor Roger Mas, un altre músic compromès amb la paraula escrita per ser cantada, sobre aquesta sentida pulsió d’amor i desig cantada en la primera persona més íntima.

Aquella nit al Palau de la Música, com moltes altres nits, Com un puny es va seguir amb un silenci emocionant en la seva eloqüència. “La freqüència de la primera persona en els cants de Raimon no provoca cap problema de representativitat. Moltes vegades és la primera persona del plural. Però fins i tot quan ho és del singular, tots els bons companys poden fer-la seva”, escrivia el filòsof Manuel Sacristán el 1973. Raimon és justament això, el cant col·lectiu i la paraula més íntima, tot i que també és moltes més coses. És el tro juvenil que il·luminava la foscor i l’artista que va connectar la seva generació, la dels que no van patir la guerra però sí la postguerra, amb la dels que van sobreviure. És el que va relligar la música i la poesia, el que va obrir el camí perquè Joan Manuel Serrat cantés Machado, i Ovidi Montllor cantés Salvat-Papasseit i Estellés. També és el fil de la memòria de la llengua.

“Sense la personalitat de Raimon no es podria explicar la història de la Nova Cançó -diu Lluís Llach-. Des de bon començament va marcar una personalitat molt pròpia, i era una veu tan potent per ella mateixa que Els Setze Jutges van creure que havia d’anar sol. La prova és que ja les seves primeres cançons es van convertir en himnes, com ara Diguem no! o Al vent ”.

Qüestió d’actitud

La “part física”del “primer punk vernacle”

Feliu Ventura, de Xàtiva com Raimon, també es mou entre la rauxa i la sensibilitat. Pertany a una generació nascuda després de la mort de Franco que tanmateix ha connectat amb l’esperit resistent de les noves cançons catalana i llatinoamericana dels anys 60 i 70. Com Raimon, que va dedicar un disc a Víctor Jara, Ventura s’ha emmirallat en la dignitat del cantautor xilè assassinat per la dictadura de Pinochet. “No recordo exactament qui va dir que Raimon era el primer punk vernacle, pel crit convertit en cant i per l’actitud, de la mateixa manera que Iggy Pop va batejar el grup peruà Los Saicos com els pares del punk per la seva cançó Demolición del 1965", diu Ventura.

Per a David Carabén, el líder del grup Mishima, Raimon, “sense adonar-se’n, és el més rock de la Nova Cançó”. “Hi ha la part física del crit i de la queixa. A més, agafa una guitarra i no la toca arpegiada sinó gratant-la”, afegeix Carabén, que quan era petit va compartir alguna vetllada amb Raimon. “Era un bon amic del meu pare, i a les nits de les quals parlo a la cançó Posa’m més gin, David! -inclosa en el nou disc de Mishima-, alguna vegada n’hi havia servit a ell”, recorda. Xavier Baró també era un nen quan va escoltar per primer cop Al vent. “Amb 10 anys sentir aquell crit al menjador de casa em va impressionar -explica Baró-. Jo encara no sabia tocar la guitarra, però ja m’apuntava les seves lletres”. En el disc I una fada ho transmuda (2016), Baró fa una adaptació del poema Só qui só de Joan Timoneda que ja havia recuperat Raimon, però hi injecta electricitat. “Sempre he pensat que amb un acompanyament elèctric més proper al rock Raimon hauria arrasat”, diu Baró.

Poeta i veu de poetes

Apropar la poesia al poble i reconstruir el fil de la memòria

“Juntament amb altres cantautors, Raimon va crear una manera de sentir que va portar la gent a moure’s. I tant ell com l’Ovidi Montllor van apropar la poesia a la gent”, explica Dolors Miquel, a qui li agrada especialment “la musicació que va fer d’Espriu, com la del poema I beg your pardon, que diu «Quan el centre del món no ets ben bé tu»”. “És molt difícil musicar poemes amb una gran exactitud com ho ha fet ell”, afegeix Miquel, que coincideix amb Roger Mas a assenyalar la importància de Raimon com a divulgador dels poetes, reivindicador i preservador de la memòria de la llengua. “Una de les grans aportacions de Raimon a la nostra cultura és anar a musicar poemes d’Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi -diu Mas-, gent que vivia i escrivia en un món diferent del nostre, i convertir-los en una cosa actual, que l’espectador pot fer-se seva com si fos contemporània”. Segurament, sense la feina de Raimon hauria sigut impossible que cantautors com Xavier Baró trobessin del tot natural posar música a les paraules dels trobadors des d’una estètica contemporània.

Feliu Ventura també destaca el llegat literari de Raimon. “Per una banda, la difusió dels clàssics de la literatura catalana amb una tècnica molt polida en la musicació de textos, i per l’altra, l’actualització de temes a través de l’existencialisme i la interrogació del jo. I tot això lligat al compromís cívic de la seva obra i a la difusió de la cançó catalana d’autor arreu del món”, detalla Ventura.

“Els poetes-poetes -va escriure Joan Fuster el 1981 en el llibret de Raimon. Totes les cançons -. Timoneda va escriure versos per a ser cantats, i Raimon els canta ara amb unes melodies que Timoneda no podia sospitar. I Ausiàs March [...], que només va ser mòdicament cantat per algun polifonista del Renaixement, ara reviu, fulgurant, en la veu de Raimon. Sembla impossible, i Raimon ho ha arreglat. Ha conferit als poemes antics una eventualitat nova”. I encara més: aixecant una obra pròpia que dialoga amb les paraules antigues i amb els versos dels poetes del segle XX, Raimon ha contribuït a la dignitat de la llengua.

Raimon també és important per preservar una altra memòria, la que descriu Feliu Ventura: “Per a mi Raimon significa els inicis, significa Xàtiva. Allò que t’explica, que naixent en una petita capital de comarca meridional pots fer arribar el teu treball, el teu accent, la teva veu i la teva llengua a llocs inesperats. És la influència primerenca, primigènia, que et permet convertir sense rubor el teu lloc petit, la teua experiència, en cançó”.

Comiats amb cançons imprescindibles

“És una reflexió que ve de lluny, almenys del 2014. Ara vull fer d’espectador, viure com un ciutadà i escoltar tots els discos que no he pogut escoltar i anar als concerts que no he pogut anar”, explicava Raimon al novembre, quan va presentar els dotze concerts de comiat al Palau de la Música. És un adeu repartit en els quatre caps de setmana de maig. A hores d’ara ja s’han exhaurit les entrades per a l’última actuació, el dia 28. Queden localitats per a la resta de recitals, però molt poques: entre el 5% i el 9% de l’aforament.

El repertori d’aquests concerts serà necessàriament antològic. “Vull fer uns recitals generosos”, assegurava Raimon, que mirarà de tocar “tots els temes que la gent cregui que són imprescindibles”. Seran actuacions llargues, com la majoria de les que ha fet en els últims anys aquest colós de 76 anys.