Raimon comença el comiat emocionant com sempre

BarcelonaCinquanta cançons són les que ha triat Raimon per alimentar el repertori dels dotze recitals de comiat que van començar ahir al Palau de la Música. “Seran 35 o 36 les que cantarem cada nit”, va dir just abans d’engegar el concert amb Entre la nota i el so, la cançó en què proclama: “El meu cant vol ser plural”. Amb un somriure va agrair la presència del públic i fins i tot va fer broma amb els que no es creuen que després d’aquesta dotzena d’actuacions ja no n’hi haurà més. Enlairant la veu va atacar Som -“és la segona cançó que vaig escriure”, va recordar- i No el coneixia de res. El clima ja estava creat, sempre acompanyat pel seu quartet de confiança: Fernando Serena (contrabaix), Miquel Blasco (guitarra), Joan Urpinell (guitarra) i Pau Doménech (clarinet); és a dir, un magnífic color musical ben disposat a servir les cançons, com ha passat en els últims anys. Seria una gran nit, independentment del caràcter històric d’aquesta trobada en dotze assalts antològics per definició.

Tan bon punt surt a l’escenari, el públic sempre rep Raimon amb una robusta ovació, i encara més en els concerts dels últims anys. Han sigut aplaudiments d’agraïment que d’alguna manera també mostraven el gest del comiat. Però aleshores no eren adeus definitius, perquè Raimon sempre tornava; o més aviat, sempre seguia. Des que va publicar Rellotge d’emocions (2011) no ha deixat de cantar, i en concerts generosos, amb una veu ferma i el vigor matisat per l’edat.

A més, el canvi polític al País Valencià va propiciar l’any passat una gira que d’alguna manera era el preludi de l’adeu, ara sí definitiu, que va començar ahir i que acabarà el 28 de maig, punt final a la carrera dalt de l’escenari d’una de les figures cabdals de la cultura catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, sí, però sobretot un fil imprescindible de la nostra història, alhora crit i sensibilitat poètica en temps de resistències. Així l’entén també el públic que va omplir el Palau de la Música ahir. Entre els espectadors predominaven dues generacions, la dels que, com el mateix Raimon, venien del silenci i eren a punt d’estrenar la vintena quan ell va compondre Al vent el 1959, i la dels que fregaven els 20 anys el 1974, quan el campus de Bellaterra va ser una crida contra aquell franquisme que no volia marxar. També n’hi havia de més joves, perquè el seu llegat s’escampa com ho fan els clàssics, de generació en generació. Per exemple, entre els nascuts als anys 70, com l’alcalde accidental de Barcelona, Gerardo Pisarello, present ahir al Palau. Val a dir que el desembarcament institucional serà més nombrós l’última nit.

L’ovació que va rebre ahir Raimon va estar a l’altura de la rellevància històrica del moment. Acostumats com estem a homenatges que es fan a títol pòstum o quan l’homenatjat ja no està en condicions de mostrar-se si no en plenitud almenys amb prou força, sobta tenir l’oportunitat d’acompanyar en l’adeu un artista com Raimon, que amb 76 anys té la capacitat d’emocionar des del present. No s’està contemplant una figura venerable en un crepuscle fràgil que faci patir malgrat tota l’estimació que s’hi projecti, sinó un artista que honora l’ofici perquè no tolera ni un bri de condescendència. No podia ser de cap altra manera en un home que va començar a cantar desafiant el vent.

És evident que la memòria de les experiències viscudes pel públic amb les cançons del cantautor de Xàtiva és fonamental per entendre l’ambient que es va viure ahir a la nit al Palau de la Música. Però és certament excepcional que Raimon pugui fer reviure aquelles emocions avui. O dit d’una altra manera, no cal invocar el record per emocionar-se, perquè l’emoció neix de la interpretació que fa Raimon ara i aquí.

No és estrany que ressonés una ovació quan va cantar Al meu país la pluja, pràcticament sense acompanyament instrumental, o Quan jo vaig nàixer, o quan va fer vibrar amb Indesinenter, replicada amb amb les mans a la platea. O quan va deixar fluir les notes damunt les paraules d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Joan Timoneda. València va estar molt present en la primera part del concert i no només per boca dels poetes, perquè entre les cançons triades hi havia He passejat per València sol, Molt lluny, aquesta, la primera en què Raimon va agafar la guitarra, imprescindible a La nit, una d’aquelles peces de crit en què toca projectar la veu arriscant l’afinació.

A mesura que avançava la nit, ja no era tan rellevant el comiat com el concert en si. Tocava deixar-se anar, gaudir amb les cançons que sempre hi són i també amb les que no sovintejaven en el repertori del seus directes, com Pensament, lletra de Raimon sobre música de Mompou, o l’adaptació al català que va fer de Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, un dels moments més emocionants d’aquesta primera nit, perquè connecta amb lluites i resistències compartides. Fins i tot va cantar I nosaltres amb ell, una cançó que no ha enregistrat mai però que si ha fet en directe, per exemple fa tres anys al mateix Palau de la Música.

La imbatible Com un puny, interpretada des de molt endins, va tancar la primera part del recital, quan Raimon ja duia més d'una hora i mitja cantant sense descans. Però a diferència d'altres concerts dels últims anys, en comptes de fer un pausa llarga, tot just va estar un minut fora de l'escenari. Era l'hora, doncs, dels bisos, que van començar mentre la gent seguia dreta aplaudint.

Veles e vents va obrir una recta final emocionant, com dicten els cànons de les dinàmiques d'un concert. Entre la convicció de Raimon dient les paraules d'Ausiàs March i la màgia de Pau Doménech amb el clarinet, Veles e vents va tenir un impacte espectacular. I la màgia va ser seguir amb He mirat aquesta terra, culminada per Doménech amb la melòdica. Raimon estava posant en joc totes les cartes, les més altes d'una baralla d'una trentena de cançons.

Jo vinc d'un silenci, amb petit accident amb la guitarra inclòs, va apujar la temperatura reivindicativa, evident en l'ovació que va acompanyar els versos de dignitat subalterna. I per a l'últim bis va deixar el que no podia faltar en un comiat que és també una cita amb la història: Diguem no!, gestionant magistralment la pausa i el crit, D'un temps, d'un país i Al vent, acomiadada amb una ovació davant la qual Raimon, prou fresc després de dues hores de concert, va dir: "Gràcies, fins una altra". En queden onze.