Raf, el geni oblidat de Bruguera

BarcelonaHi va haver una època, no tan llunyana, en què la indústria de l’entreteniment més important a Catalunya eren els còmics. Sí, els cinemes estaven plens a vessar, però no eren pel·lícules catalanes (ni espanyoles) el que més s’hi projectava; en la historieta, en canvi, la producció autòctona no tenia rival. Entre el final de la Guerra Civil i la implantació massiva de la televisió a les cases, els tebeos van ser la font d’evasió hegemònica per als nens, i Bruguera va ser la gran dominadora del mercat editorial fins al seu tancament, el 1986. I de Bruguera van sorgir els autors que avui tothom recorda (Francisco Ibáñez, Vázquez, Escobar), però també altres de tan importants o més que les noves generacions han oblidat per raons evidents: ja no es publiquen i ningú en parla.

Un d’aquests autors invisibilitzats per la falta d’interès de les editorials i l’escassa tradició d’estudis sobre la nostra historieta és Joan Rafart (Barcelona, 1928-1997), conegut com a Raf, el creador de Sir Tim O’Theo. Raf no només va ser un dels millors dibuixants de Bruguera, molt admirat pels aficionats i professionals, sinó un dels pocs que es va atrevir a defensar el seu estil personal davant el gust homogeneïtzador del totpoderós gegant editorial. És una figura que mereixia l’exhaustiu i rigorós estudi que li ha dedicat el periodista Jordi Canyissà, Raf, el ‘gentleman’ de Bruguera (Amaníaco Ediciones), que es capbussa en la vida i obra d’un dibuixant atípic que va arribar relativament tard al món del còmic (tenia 26 anys i ja era pare de família), després d’abandonar una feina segura en una fàbrica de tints per dedicar-se al còmic, la seva gran vocació, sense adonar-se que en realitat a Bruguera també treballaria en una fàbrica, però no precisament coneguda pel respecte als treballadors.

La lluita per mantenir un estil

“La història del Raf i la seva lluita personal és també la història dels tebeos en aquest país i les condicions en què es treballava”, explica Canyissà. Raf comença a treballar en revistes de segona fila però el seu talent -i la fugida d’alguns autors per fundar Tío Vivo - li obre el 1956 les portes de Bruguera, d’on acabarà marxant poc després perquè es resisteix a convertir-se en un imitador de Vázquez, com es demanava aleshores als dibuixants. “Dóna un cop de porta a la primera editorial del país quan només porta tres anys de professional -assenyala Canyissà-. És un gest que denota caràcter”. Raf és dedica llavors al mercat internacional fins que la demanda cau i el dibuixant torna a col·laborar amb tot de revistes del país, començant per TBO, la gran rival de Bruguera. El nou prestigi internacional i la qualitat dels seus treballs per a la competència fan que el 1966 torni a rebre ofertes de Bruguera, però aleshores és Raf qui imposa les condicions: treballarà amb ells, sí, però mantenint el seu estil.

Parlar del dibuix de Raf és parlar sobretot del seu traç personal. “Té una gran vivesa -afirma Canyissà-. Els entintats de Bruguera tenen unes línies més dolces i polides, més delicades, però el de Raf té una força interior, un nervi i una energia que transmet dinamisme als personatges. Per això fem servir una vinyeta seva a la portada del llibre, un recurs poc habitual”. La singularitat de Raf també s’aprecia en el seu personatge més famós, Sir Tim O’Theo, que en lloc de participar del costumisme local de la majoria de sèries de l’editorial s’ambienta en el món anglosaxó. Els protagonistes són un aristòcrata anglès i el seu majordom, però acompanyats de la magnífica galeria de secundaris que poblen Bellotha Village: des del policia totxo fins al fantasma escocès que només Sir Tim pot veure -i, per desgràcia, escoltar- quan toca la gaita de nit. “És una obra d’una gran modernitat -diu Canyissà-. Els còmics de Bruguera sovint estan condicionats per l’època d’Espanya que retraten. El cas més evident és el de Zipi y Zape i fins i tot Mortadel·lo. Però Sir Tim O’Theo és una obra atemporal. Recuperar-la no seria un exercici nostàlgic, és un còmic objectivament digne d’admirar”.

Auge i decadència

Als anys 70, l’èxit de Sir Tim O’Theo va multiplicar la demanda de pàgines, cosa que va obligar Raf a deixar l’entintat dels seus dibuixos en mans d’ajudants que ell sempre reconeix amb la firma “Raf & Equipo”. També va col·laborar en alguns guions l’escriptor Andreu Martín; ell i Raf jugaven amb el lector canviant sovint la traducció del nom del pub que freqüentaven els personatges, el Crazy Bird (Pájaro Loco, Ave Tontuela, Pajarraco Chiflado, etc.), com si la sèrie fos una traducció d’un còmic anglès. Però l’etapa daurada de Raf a Bruguera no dura eternament. “A Raf li toca viure la decadència de l’editorial i el seu tancament -diu Canyissà-. I ho acusa molt. En les entrevistes dels 90, quan va rebre el Gran Premi del Saló, es mostra molt pessimista pel que fa al món del còmic, i amb raó, perquè la seva situació era molt difícil”.

Després del tancament de Bruguera, Raf treballa a la revista Guai i crea la sèrie Mirlowe, que Canyissà considera “una de les millors” de l’autor. Però el final de la revista l’aboca a una etapa de supervivència en què col·labora a El Jueves i treballa en sèries d’animació, però sense continuïtat ni reconeixement. És en aquesta època que demana ajuda a Ibáñez i acaba entintant dos àlbums de Mortadel·lo, una col·laboració que no funciona perquè l’estil de Raf es massa evident i els lectors envien cartes queixant-se. “És una gran ironia. Un autor que en el seu millor moment havia necessitat un equip d’entintadors per entregar les pàgines, acaba entintant les d’Ibáñez, l’únic supervivent de la seva generació”, recorda Canyissà. Raf i Ibáñez es coneixien fins i tot d’abans de treballar a Bruguera. Eren amics i es feien bromes l’un a l’altre en els seus còmics: Ibáñez dibuixava Raf com a personatge i l’al·ludit feia servir el nom d’Ibáñez en alguns acudits. Ibáñez sempre va admirar molt Raf; tant, que és possible que prengués el nom de Rompetechos d’un personatge de Raf i el de la sèrie Rue del Percebe, 13. I també és notable la semblança entre el Sherlock Gómez de Raf i el primer Filemó.

Un patrimoni a reivindicar

La vigència de l’obra de Raf encara fa més dolorós que actualment els seus còmics només es puguin localitzar en el mercat de segona mà. És per això que Raf, el ‘gentleman’ de Bruguera inclou un centenar de reproduccions de pàgines de diferents èpoques del dibuixant, a més de moltes vinyetes i acudits que esquitxen el text. Només per això, la biografia ja representa una reparació històrica. “En qualsevol altre país, el fons de Bruguera s’estaria reeditant amb normalitat -diu Canyissà-. Aquí es respecten els clàssics del cinema o la literatura, però no passa el mateix amb la historieta. I és molt greu que no puguem accedir als clàssics del còmic dels anys 40 o els 50, que no hi hagi res publicat de Conti, Cifré, Raf o Peñarroya, sobretot en un moment en què s’estan publicant tantes coses i es recuperen clàssics del còmic nord-americà i francobelga”.

Mentre a França i els Estats Units es publiquen edicions restaurades de Gaston Lagaffe, Spirou i Little Nemo, les editorials de casa nostra ignoren un fons que, per a Canyissà, és un patrimoni molt important en la nostra història. “El món del còmic va formar part de la història del país i això les administracions haurien de fer un esforç per explicar-ho -afirma-. Si no ens estranya que hi hagi un museu del tèxtil a Terrassa, per què no hi pot haver un museu del còmic? Per què no es fan més exposicions per explicar tot aquest patrimoni?”

Tres gegants ‘invisibles’ del còmic català

JOSEP COLL

El fi estilista de l’humor del ‘TBO’ que va treballar mitja vida de paleta

“Hauria d’existir una biografia sobre Coll”, reclama Jordi Canyissà. Nascut a Barcelona el 1923, Josep Coll va tenir una vida de novel·la, però no precisament d’aventures. Les penúries de la Guerra Civil el van obligar a posar-se a treballar en una pedrera als 12 anys. L’esperit de superació el va portar a finals dels anys 40 al món del còmic, la seva gran vocació, i es va convertir en un dels dibuixants més admirats del TBO per la plasticitat dels seus personatges i uns dibuixos que eren tot moviment. El 1964, però, abandona la historieta perquè s’adona que treballant de paleta es guanya molt millor la vida. No es retrobarà amb el còmic fins al 1981, quan Joan Navarro el recupera a la revista Cairo i una nova generació reivindica la modernitat del seu dibuix. Però tot i el reconeixement de la crítica i el públic -o precisament per això-, Coll pateix una depressió i el 1984 se suïcida. L’any passat es va publicar una excel·lent monografia sobre el dibuixant, Josep Coll: El observador perplejo (Diminuta Editorial).

CONTI

El dibuixant més transgressor de l’escola Bruguera i editor de ‘Matarratos’

Com Raf, Carlos Conti Alcántara (Barcelona, 1916-1975) tenia un estil singular que no encaixava en els esquemes de Bruguera. Conti i el seu personatge més famós, Carioco, van ser un dels pilars de la consolidació de la revista Pulgarcito -i per extensió de l’editorial- a finals dels 40. I, tanmateix, es va especialitzar en l’acudit, amb un estil de dibuix que es va anar depurant fins a arribar a la màxima síntesi expressiva. Conti estripava el llibre d’estil de Bruguera trencant les línies amb formes gairebé cubistes, d’una llibertat insòlita en el seu temps. També va col·laborar en publicacions com TBO i ¡Hola!, i va ser el director artístic de la fugaç aventura de Tío Vivo, la revista que va intentar plantar cara a Bruguera. I a les acaballes del franquisme va dirigir la innovadora Matarratos. Una curiositat: un acudit de Conti apareix a l’obra mestra del japonès Hiroshi Teshigahara, La dona de la sorra, premi del jurat del Festival de Canes del 1964 i nominada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa.

JESÚS BLASCO

Mestre del còmic realista espanyol i creador de ‘Cuto’ i ‘Zarpa de Acero’

Tot i l’oblit que pateix avui dia la seva figura, Jesús Blasco (Barcelona, 1919-1995) és un nom sense el qual no és pot explicar la història del còmic espanyol. Es va iniciar en el còmic aviat i el 1935 va crear el seu personatge més emblemàtic, Cuto, un noi aventurer a l’estil de Tintín amb qui comparteix l’ofici (és periodista) i el gust pels pantalons bombatxos. Després de la Guerra Civil, Blasco torna al còmic i abandona el seu estil infantil dels inicis per un realisme influït per mestres com Alex Raymond i Milton Caniff. El dibuixant transita per tots els gèneres i a finals dels 50 comença a dibuixar per a editorials britàniques creant sèries com Zarpa de Acero. També treballa com a il·lustrador infantil (la seva versió d’ Alícia al país de les meravelles és molt celebrada) i per al mercat francobelga. Als 80, ja consagrat, torna al mercat nacional i col·labora amb Víctor Mora en les sèries Capitán Trueno i Tallaferro, inspirada en els Almogàvers.