La radicalitat d'Imre Kertész

Traductor i escriptorAquest dijous, 31 març de 2016, a les quatre de la matinada, ha mort Imre Kertész, premi Nobel de Literatura 2002. És impossible plasmar en poques paraules tot el significat de l'obra d'aquest autor, un dels més grans de les lletres hongareses del segle XX i de l'actual. Com també és impossible descriure en poques línies el que ha significat com a persona, com a escriptor i pensador, per al seu traductor al castellà. Els últims anys d'Imre Kertész van ser d'enorme dificultat, la malaltia de Parkinson havia fet efecte en el seu cos, en la seva ment, en la seva ànima, encara que ell s'aferrava a la vida i, en particular, al que havia estat el contingut essencial de la seva vida, la literatura. Al gener encara estava treballant amb el seu col·laborador Zoltán Hafner en la recopilació dels seus apunts dels anys 90.

L'obra de Kertész és essencial per comprendre l'ésser humà del segle XX i de l'actual. Quan es va publicar Sense destí al 1975, la novel·la va passar inadvertida. Inadvertida precisament per la radicalitat de la seva visió, perquè era intolerable, s'allunyava de les grans paraules, descrivia l'expropiació del destí propi de l'individu, la seva conversió en destí de masses, "el despullament de la substància més humana de l'home" en els camps d'extermini en particular i en el totalitarisme en general. En el cèlebre final de la novel·la, el protagonista, l'adolescent jueu Gyuri Köves, torna a Budapest després del seu pas pels camps i es topa amb la incomprensió: el seu llenguatge no és el mateix, els seus sentiments no són els mateixos, les seves sensacions no són les mateixes que els de la gent que s'ha quedat. Els tòpics amb què el reben no tenen res a veure amb la seva experiència. I ell insisteix que les seves paraules reflecteixin l'experiència. El mateix farà també Kertész en els seus llibres. Aquesta és la perspectiva existencial, il·luminadora i aterridora de la seva obra. A Fiasco, el narrador es defineix com "un membre modestament aplicat, de comportament no sempre irreprotxable, de la tàcita conspiració ordida contra la meva vida".

La nostra època, la de l'ésser humà funcional i substituïble, la de la societat de masses i de l'Estat modern, porta implícita la possibilitat del totalitarisme i, per tant, d'Auschwitz. I aquí es troba un altre dels punts que fan de l'obra de Kertész alguna cosa singular: la consideració del significat l'Holocaust com a mite universal i com a cultura. A Diari de la galera escriu: "Auschwitz, i el que forma part d'això (i què no en forma part d'això avui en dia?), és el trauma més gran de l'home europeu des de la creu...". En els anys 90 es percebia en els seus escrits i assajos certa confiança en l'influx catàrtic de l'experiència de l'Holocaust, certa confiança a Europa i fins i tot que el seu país, Hongria, s'acostés a les democràcies de tall occidental. Confiava en el mite d'Auschwitz com a eix ètic per crear una nova cultura europea i universal. No obstant això, al mateix temps constatava que en el fons res havia ocorregut de veritat, seriosament, que fes impossible altre Holocaust en el futur.

En aquests dies, Acantilado publicarà en castellà el fins ara últim llibre d'Imre Kertész. Es titula La última posada. És el llibre de la seva vellesa. La seva intenció era escriure una obra sobre la senectut, una novel·la inspirada en els quadres darrers de William Turner o en els últims quartets de Beethoven. La última posada plasma aquest intent, l'esforç, els dubtes i també el fracàs. Li ho va impedir, entre altres coses, la malaltia que va anar creixent, el Parkinson que se li va diagnosticar fa més de quinze anys.