Quincy Jones, l’home que ho feia tot

Pensa en algú rellevant de la cultura nord-americana de l’últim segle i, molt probablement, Quincy Jones hi tindrà alguna cosa a veure. Ray Charles? Amics d’adolescència. Lionel Hampton? Va tocar de jove amb la seva orquestra. Frank Sinatra? Va arranjar algunes de les seves millors cançons. Count Basie? Va dirigir la seva orquestra. Neil Armstrong? Els seus arranjaments de Fly me to the moon van ser els primers de la història a sonar a la Lluna. Michael Jackson? Ell el va fer cantar una tercera més baixa per donar flexibilitat i profunditat a la seva veu i va produir els seus millors discos: Off the wall (1979), Thriller (1982) i Bad (1987). Miles Davis, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Dinah Washington, Lesley Gore... Cal agafar aire.

Ell va produir El color porpra de Steven Spielberg, va descobrir Oprah Winfrey, va ser al darrere d’ El príncep de Bel-Air i és autor de la famosa música sobre la qual rapejava Will Smith. Va ser el primer compositor afroamericà a fer bandes sonores a Hollywood, va fundar la revista Vibe, va ser el primer a fusionar jazz i hip-hop i es va involucrar en l’escena rapera dels anys 90 per mirar de frenar-ne la violència. Va produir We are the world i la cerimònia inaugural de Bill Clinton... Tornem a agafar aire.

Amb una vida i obra com aquestes, és impossible fer un mal documental. Fins i tot si el codirigeix la seva filla Rashida Jones amb un punt de vista laudatori i se’ns escatimen les possibles ombres que puguin tacar el personatge. És el cas de Quincy, de Netflix, una pel·lícula de dues hores que podia haver-se convertit fàcilment en una minisèrie, perquè són molts els moments en què ens agradaria aturar-nos.

Hi ha, també, la qüestió del caràcter. Quincy Jones, als seus 86 anys, manté intacte el seu carisma. És un home magnètic, charmant i que transmet una seguretat en ell mateix digna de veure en algú que ha crescut en la misèria i la discriminació racial. Recorda que ell i Ray Charles es repetien aquesta màxima: “Ni una gota de la meva autoestima depèn de la teva acceptació”. És probablement la combinació entre el seu gran talent com a músic, la seva visió artística i aquesta personalitat seductora el que l’ha fet triomfar cada vegada que s’ho ha proposat. Ha defensat sempre els drets dels afroamericans, però no ha tingut cap problema per ser amic dels blancs més rics i influents. Sembla una contradicció, però va ser Frank Sinatra qui va fer que ell i altres músics afroamericans poguessin allotjar-se als hotels de Las Vegas. Abans, havien de dormir als afores i menjar a les cuines dels restaurants.

Entre els punts foscos de la seva biografia hi trobem els seus problemes amb l’alcohol i amb la salut (havent superat dos aneurismes cerebrals al llarg de la seva vida, està a punt de morir dues vegades durant el documental). També, intuïm, és problemàtica la seva relació amb les dones. Marcat pel fet que quan tenia 7 anys es van endur la seva mare amb una camisa de força i que va tenir-li por tota la vida, Jones es va criar amb la seva àvia, que per alimentar la família cuinava qualsevol cosa comestible, rates si feia falta. Jones era vulnerable als seus impulsos sexuals i això va arruïnar els seus matrimonis, amb un fill i sis filles, inclosa la que va tenir amb Nastassja Kinski. Més enllà d’això, no en sabem més detalls.

En aquest retrat mesurat del personatge es troba a faltar la seva incontinència verbal, que en una entrevista recent el duia a defensar que els Beatles eren “els pitjors músics del món”, a revelar intimitats sexuals de Marlon Brando o a dir que Michael Jackson era un avar que plagiava molt (no sabem si aquesta acusació inclou la palmària semblança del famós acord de Thriller amb la introducció del Pedro Navaja de Rubén Blades). En qualsevol cas, aquestes qüestions no enterboleixen l’immens talent de Jones, un músic sorgit del Chicago de la Gran Depressió que ho ha aconseguit pràcticament tot en el món de la música popular. Com li diu Dr.Dre en un moment de la pel·lícula, emocionat de ser a casa seva: “Però tu saps qui ets, tio?”