Química, sexe i noves tecnologies

¿Es poden salvar 10.000 km de distància gràcies a les noves tecnologies? El Sergi i l’Alex, ell a Barcelona i ella a Los Angeles, intenten mantenir d’aquesta manera la seva relació, però no els resulta fàcil. En canvi, Carlos Marques-Marcet, que debuta com a director de llargmetratge amb aquesta pel·lícula, aconsegueix copsar una química meravellosa entre els dos únics actors del film (David Verdaguer i Natalia Tena), malgrat que durant gran part de la pel·lícula només podran interactuar de manera virtual.

La narració, que serà fragmentada per necessitat, comença amb un recurs totalment oposat: un pla seqüència de 23 minuts que ens presenta la parella al seu pis de Barcelona. “Al principi no ho volia fer, no volia anar de guais, i com a muntador sabia que un pla seqüència et pot alterar el tempo de la pel·lícula”, reflexiona el cineasta. “Però també vaig pensar que fer-lo ajudaria els actors quan haguessin de fer les escenes fragmentades”. La coreografia -els dos actors movent-se per les diferents estances d’un pis de Barcelona- es resol amb una naturalitat sorprenent. “Va ser clau poder obrir una habitació, perquè al menjador no hi havia prou espai per posar-hi la càmera; de sobte, tot va tenir sentit i vaig poder quadrar els moviments que tenia al cap”. Però les dificultats de rodar una escena van més enllà de saber col·locar la càmera. “Enregistrar el so ha sigut molt difícil. Teníem tres microfonistes que s’havien de moure per sota de la càmera, no teníem espai per amagar ni els micros ni els llums”.

El Sergi i l’Alex viuen a Barcelona i, just en el moment que es plantegen tenir un fill en comú, ella rep un mail que ho canviarà tot: li ofereixen una residència artística d’un any a Los Angeles i no vol deixar passar aquesta oportunitat. Pel director, ella és una mica com Ulisses i ell com Penèlope, que espera pacientment que “l’Alex es cansi d’aventures i vulgui tornar a disfrutar del seu regne”. Malgrat que Marques-Marcet viu i treballa com a muntador entre les dues ciutats, no hi ha una intenció autobiogràfica. “És molt important que coneguis l’emoció de primera mà, però després hi ha la construcció dramàtica, fer que funcioni com a pel·lícula. Hi ha moltes coses autobiogràfiques i cap ni una, és l’acumulació de moltes coses. Sí que vaig marxar als Estats Units i vaig viure la distància amb la família, els amics i la nòvia, però la pel·lícula parteix més de la sensació general de viure entre dues ciutats”, assegura.

El film, que va arrasar al Festival de Màlaga (Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula, al millor guionista novell, premi de la crítica, millor direcció i millor actriu) i va rebre el guardó al millor duo actoral al South by Southwest (Texas), ha passat per diverses fases d’escriptura. Al final, Marques-Marcet i la coguionista Clara Roquet van decidir contractar la script editor Coral Cruz (Mapa, Pa negre, La teta asustada), que els va fer tornar al punt de partida. “Al principi hi havia exteriors, més subtrames, més personatges… I després de tres anys d’escriptura vam haver de tornar a la pàgina en blanc, a aquesta estructura molt més tancada, amb una escena gran al principi i una al final”.

David Verdaguer és una cara coneguda de la televisió catalana, a més de ser actor resident de la companyia del Teatre Lliure; Natalia Tena, londinenca de pares espanyols, s’ha fet famosa gràcies a papers a Joc de trons i a la saga de Harry Potter, a més de liderar el grup de pop Molotov Jukebox. Ells interpreten els únics personatges que apareixen a la pel·lícula. “El David Verdaguer el vaig trobar per casualitat al càsting, ens va deixar flipats i vaig tenir claríssim que ho volia fer amb ell. L’actriu primer havia de ser la Patrícia Bargalló, després una altra actriu de Madrid, i, a sis setmanes de rodar, va resultar que no teníem actriu. A última hora va sortir la Natalia Tena, ens vam trobar a Londres amb ella i el David, i al cap de cinc minuts ens havíem fet col·legues. En aquell moment vaig veure que teníem pel·lícula, perquè sense química no hauríem tingut res. Hem tingut molta sort: del pitjor desastre, que és perdre l’actriu sis setmanes abans de rodar, vam passar al millor regal”.

Resulta molt fàcil creure’t el Sergi i l’Alex, fins i tot en les escenes de sexe, que cobren una importància narrativa que costa de trobar en el cinema. “És una manera més de dialogar, em fa molta ràbia que, quan en una pel·lícula apareix una escena de sexe, aleshores hi ha un break, com si el sexe no tingués res a veure amb la vida”. Res de videoclips eròtics: a 10.000 km el sexe és un diàleg sense paraules. “A La vida d’Adèle, que em sembla meravellosa, em va sobtar que, quan arriba l’escena de sexe, la pel·lícula perd tota la subjectivitat; tot està vist des dels ulls d’ella i, en canvi, en aquella escena no tens res de la seva experiència”. Marques-Marcet va voler tractar el sexe com “una cosa normal, com el menjar”.

L’acció transcorre només en dos espais: el pis de Barcelona, “més fosc, amb mobles vells, línies verticals”, i l’apartament de Los Angeles, “nou, lluminós, de línies horitzontals i, sobretot, blanc, com un llenç en blanc que ella es pot anar fent seu”. I l’omple de les fotografies del seu projecte artístic: una recerca real que el director va fer conjuntament amb el fotògraf Aleix Plademunt i l’escriptor Borja Bagunyà gràcies a una beca de l’ICEC. “Va sobre la idea de tecnologia i distància, sobre quines són les seves conseqüències en la vida quotidiana. Ens interessaven coses com l’observador observat, la realitat física del que és virtual, el Google Car…” Les fotos de l’Alex mostren, per exemple, una granja de servidors, un lloc que emmagatzema les vides de milions de persones i relacions com les d’ells dos. “És que el núvol és en algun lloc… si tires una bomba en aquest lloc això deixa de ser-hi, no és completament virtual”, rumia Marques-Marcet.

Seguint amb l’essencialitat del plantejament del film i exceptuant la música dels crèdits finals, a la pel·lícula només hi sonen dues cançons: Nothing matters when you’re dancing, de The Magnetic Fields -i ells ballen físicament i virtualment-, i El dolor de la bellesa, de Roger Mas, que “ell penja al Facebook d’ella com un atac subliminar quan veu que està tan bé a Los Angeles”. La lletra diu coses com “Ja ho sabia d’altres cops que qui torna ja no ets tu”, i conté una sardana. “Sempre he pensat que és una pel·lícula molt catalana, molt de Barcelona, i ell és un tio molt d’aquí, molt provincià. Barcelona és molt cosmopolita, però els barcelonins som una mica provincians, pensem que vivim a la millor ciutat del món i hem de millorar moltes coses”. |