Quimi Portet: “Quan faig música m’agrada fer sortir la persona més prosaica que duc dins”

BarcelonaQuimi Portet ha publicat aquest divendres Ós bipolar (Quisso Records - Música Global), un disc que arriba quatre anys després d’Oh my love (2012). En aquest temps l’astre intercomarcal ha tingut feina extra, com ara produir un disc de Sanjosex, compartir amb Sisa i Joan Miquel Oliver el projecte Col·lectiu Eternity i treballar novament amb Manolo García, amb qui ha ressuscitat Los Rápidos, Los Burros i, una mica, El Último de la Fila.

¿Es pot dir que has fet un disc d’animals i dones?

Sí, però sense voler. Això ho veus a posteriori. De fet, Ós bipolar potser és el disc menys conceptual que he fet mai a la meva vida. És una feina feta durant quatre anys i en etapes intermitents, la qual cosa dóna una qualitat especial al disc. La feina amb el Manolo, el disc del Sanjosex i els concerts amb el Col·lectiu Eternity, que són tres coses molt agradables que he fet durant aquests quatre anys, s’han colat en aquest projecte i m’han fet trobar amb un altre jo molt més relaxat, i han fet que l’atzar també hi jugués un paper més important que en altres discos.

També hi ha coses que no tenen res a veure amb les col·laboracions que has fet, sobretot aquests riffs de guitarra que podríem definir com a populistes.

Sí, riffs de rock més prosaic i patxanguero. El Joan Miquel Oliver diu que tinc ànima de rock pastelero, i ho reconec perfectament. És aquesta cosa més Status Quo, de rock per a la classe treballadora, un rock totalment epidèrmic basat en el ritme, en la potència de les guitarres i en l’efectivitat dels acords un darrere l’altre. M’agrada molt això, i en aquest disc ho he explotat una mica. Però també hi ha l’altra banda, la cosa més Brian Eno, la majarada supercòsmica.

De fet, tens un tema que sembla rock progressiu alemany.

Peix espasa d’Oregon, sí. Quan el vaig compondre es titulava Düsseldorf. Primer de tot, sóc un aficionat abans que un músic, i em vaig fer músic perquè era aficionat, però no sento cap servitud estètica. M’agrada la música popular contemporània, tota. M’agrada això que fa que la gent sigui tan feliç amb la música. En el fons, jo tinc alguna cosa d’intel·lectual, però quan sóc músic m’agrada fer sortir la persona més prosaica que duc dins. I aquest disc és un homenatge a la música popular en general, des del folk fins al rock alemany més bèstia.

També tens cançons com Senyora musa, que és una reflexió sobre la creació i el pas del temps.

Sí, i m’agrada molt la conclusió del tema: “Al Parnàs hi ha palanganes de poetes en remull”. És bonic. Vinc d’una actitud punk, no d’una sonoritat punk però sí d’una actitud, d’una manera d’escriure i d’enfrontar-me al món una mica punk, i amb els anys vas estovant-te. A mi em ve per una mirada tendra a l’espècie humana. Hi ha una tendresa que em sembla que ens prepara per anar marxant d’aquest planeta amb una certa suavitat.

A Pamela cantes: “Fem el que podem”. És la teva filosofia de vida?

Efectivament. Fem el que podem nosaltres, i els altres també, fins i tot els nostres enemics. Vull dir, són persones que hem de detestar profundament però que també fan el que poden. No voldria donar la idea que em sento totalment acabat i que m’estic acomiadant del món, però sí que hi ha una acceptació del pas del temps. Tinc 58 anys i em pregunto a mi mateix què faig cantant i ballant amb una guitarra elèctrica, si les guitarres elèctriques es van inventar per als tios joves amb els cabells llargs. Hi ha un punt paradoxal en tot això.

En aquest disc hi col·labora Joan Miquel Oliver, amb qui comparteixes el Col·lectiu Eternity. Què n’has après, de l’Oliver?

És un personatge ben peculiar. És un músic fora de sèrie i una persona d’una humiliat oceànica. Canta molt bé, toca molt bé i compon molt bé. Ell és un home molt mesurat, molt cerebral, molt fred, i a mi m’ha anat molt bé treballar amb una persona tan freda. Jo sóc molt organitzat i molt meticulós, però tinc una part molt emocional que a vegades pot provocar un estropell. L’Oliver, en canvi, és fred i calculador. És com un assassí d’aquests que no descobreixes mai.

Tornar a treballar amb Manolo García

Quimi Portet i Manolo García van tornar a cantar cançons d’El Último de la Fila, Los Burros i Los Rápidos al febrer. Van ser quatre concerts a Madrid i Barcelona que culminaven un any de feina a l’estudi. “Érem un bon equip i ho continuem sent -explica Portet-. Ens agrada treballar junts, i els resultats que aconseguim junts són molt espectaculars. Podíem fer coses molt marcianes i altres gairebé folklòriques. Érem com un buldòzer de música popular”. Aquesta trobada, que té continuïtat amb la col·laboració de García al disc de Portet, és una bona lectura de la nostàlgia. “Hem fet aquests concerts i ja està. Si l’any que ve surt fer un concert de Los Burros, si em truquen i ho parlem amb el Manolo, jo encantat de la vida”, diu Portet.