Quim Masferrer: “Sempre m’he sentit foraster a la ciutat”

BarcelonaSe’l coneix amb el sobrenom del Foraster, però Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) se sent com a casa entre desconeguts. Després de triomfar a TV3 visitant els pobles més petits de Catalunya, l’actor i director aterra dijous vinent al Club Capitol amb Bona gent. L’espectacle, que s’ha pogut veure arreu de Catalunya, converteix el públic en el protagonista per descobrir les seves històries més peculiars.

Qui és la bona gent a la qual fa referència el títol de l’espectacle?

Som la majoria. L’espectacle pretén fer apologia de la bona gent, és una mena de crit per escoltar-nos i compartir. Sovint fan molt més soroll els que no són bona gent. Però fent El foraster ja em va passar que veia gent generosa, que està disposada a ajudar-te i que et fa riure. Al final del pilot del programa, que vam fer a Espolla, vaig acabar el monòleg dient: Gent d’Espolla, moltes gràcies. Vaig veure que no n’hi havia prou i vaig tornar a sortir a l’escenari per dir: Gent d’Espolla, sou molt bona gent. I la seva reacció, i tot el que es va generar, va ser molt bonic.

Per què és invisible la bona gent?

La notícia sempre està en la maldat, no en la bondat. La maldat d’una persona afecta a molts, però la bondat d’una persona també pot afectar a molts. En l’espectacle, quan ens expliquem històries i compartim es crea una sensació molt guai. L’alegria individual es fa més gran, de la mateixa manera que si comparteixes el dolor es fa més tolerable.

Subverteixes els rols teatrals, de manera que tu seràs l’espectador i el públic el protagonista. Per què?

Em venia molt de gust fer un homenatge al públic, perquè sense ells no hi ha teatre. Per defecte entenem que és normal que algú compri una entrada i et vingui a veure, quan és un gest d’una generositat tremenda. Parlem del públic en singular, quan és la cosa més plural del món. 400 persones són 400 històries. Per això derivo el protagonisme a baix, a la platea. Estic convençut que absolutament tothom té una entrevista.

¿Com ha canviat la teva relació amb el públic?

Fins fa un temps, el públic el coneixia o abans o després de l’actuació, però no durant l’espectacle. Un dia, una senyora que s’esperava després d’una funció a Lleida em va explicar que el seu marit va tenir un atac de cor i va morir. L’home havia sortit al carrer sense cartera, només portava a l’americana dues entrades del meu espectacle. Ella no sabia ni que les havia comprat, li volia fer una sorpresa. I després de tot això la dona va venir a veure’m amb el seu fill. Em va semblar una història molt potent i em va saber greu que el públic d’aquell dia no l’hagués conegut. I de cop i volta vaig pensar: per què no rebentem els models tradicionals de teatre, en què els actors són a dalt i el públic a baix, i obrim els llums de la platea? De cop i volta, aquest tot que és el públic el farceixes d’individualitats.

Fa més de 25 anys que voltes pels escenaris. ¿Com ha evolucionat el públic amb el temps?

Em costa molt respondre a aquesta pregunta. Em passa el mateix que quan em demanen com és el públic de Barcelona, no ho sé contestar. D’entrada perquè el públic de Barcelona ciutat no existeix. És gent de tot el país que ve a Barcelona a veure teatre. No sé com ha canviat, però sí que he descobert que per a mi el públic ja no és un tot. Fins ara només me n’arribava el riure, ara l’he arribat a conèixer.

¿A El foraster de TV3 li queden pobles per visitar?

I tant! De pobles de menys de 1000 habitants a Catalunya n’hi ha més de 700 i en portem 85. Ara tornem el 4 de novembre amb un programa al poble més petit de Catalunya, Gisclareny, que té 27 habitants empadronats, dels quals n’hi viuen una quinzena. Segurament la primera temporada no m’hauria atrevit a fer-lo, perquè al monòleg érem molt poquets, però ara que en portem set em venia molt de gust anar-hi.

¿Visitar tots aquests pobles ha canviat la teva relació amb la ciutat?

En realitat no gaire, perquè jo soc de poble i em sento part d’aquestes petites comunitats. Als pobles petits hi passen coses grosses, en el sentit que tot es fa molt gran: l’amistat, l’odi, els casaments. Sempre m’he sentit foraster a la ciutat. El que ha fet El foraster i també el Bona gent és que m’ha empès a creure en la gent. Quan coneixes algú tens dues opcions, o entrar-hi amb desconfiança o amb confiança. Per què hem de desconfiar dels desconeguts? Davant el dubte, donem peu a la confiança. Els bona gent som més.