Quim Gutiérrez: “Se suposa que els amics són per sempre i jo no hi estic d’acord”

BarcelonaPotser perquè gestiona amb naturalitat el seu atractiu físic i perquè no té problemes amb exercir d’icona d’estil, a Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981) se’l mira més que se l’escolta. I, de fet, quan no està actuant, l’actor català amb més èxit de la seva generació -i a punt de debutar a Hollywood de la mà de Jaume Collet-Serra- té unes quantes coses a dir sobre la seva professió, la manera de viure l’amistat i, en realitat, del que sigui, perquè quan comença a xerrar no calla. Hi parlem amb motiu de l’estrena de Litus, l’adaptació d’una obra de Marta Buchaca que ha dirigit Dani de la Orden.

A Litus interpretes un paper rellevant, però per força secundari, perquè el protagonisme és coral. ¿T’agrada que el focus no estigui tota l’estona sobre teu?

M’encanta. De fet, em vaig alegrar moltíssim quan Javier Caldera em va oferir el meu primer secundari a Tres bodas de más. Fins aleshores només m’oferien protagonistes i això em limitava molt el mercat, perquè sempre que se t’associa a una tipologia de rols ja no te n’ofereixen d’altres. Però després de Tres bodas de más me’ls van començar a oferir. A Litus, el meu personatge ve a fer una cosa molt concreta, a llançar una bomba, i tota l’estona ho té al cap. I, com a actor, jo m’ho vaig plantejar igual, un personatge secundari que està esperant el seu moment.

L’amistat dels personatges de Litus ha resistit els conflictes i el pas del temps. ¿Tu en tens, d’amics de llarg recorregut? Amb la vida moguda que tens, no deu ser fàcil.

Com passa a Litus, de vegades els amics són grans desconeguts. A diferència de les parelles, que és clar que tenen un durada finita perquè l’amor i la passió s’acaben, els amics se suposa que són per sempre, i jo no hi estic d’acord. Sovint allarguem relacions que potser tenen un final. Fa 15 o 20 anys vèiem les coses igual, però arriba un moment en què és millor seguir camins diferents. A mi em funciona més bé el comiat voluntari que eternitzar amistats que ja no tenen sentit. És necessari avaluar de manera racional si les relacions íntimes que tenim ens segueixen compensant.

No deus tenir un grup d’amics de tota la vida com el de Litus, oi?

Doncs en realitat sí que el tinc! He deixat amistats pel camí, de manera dolorosa, tot i que després m’he sentit alleujat, però sí que tinc bons amics. El que passa és que soc una persona de pocs amics. Només hi ha tres o quatre persones amb qui tinc una amistat de fa més de 20 anys.

¿Hi ha gent del cinema entre elles? Sempre parles amb molta estima de Daniel Sánchez-Arévalo, que et va dirigir a Azul oscuro casi negro.

Tinc molt pocs amics en el cinema. Molts coneguts, però pocs amics. El Daniel i jo hem tingut una relació molt intensa. Totes les relacions que tenen un component professional són relacions de risc, tant les relacions de parella com les amistats. El cas del Dani és molt clar, però també el del meu primer representant. Quan vam trencar la relació el 2007, per a mi va ser traumàtic. Un representant és algú amb qui parles més que amb els teus pares.

¿Ho vau deixar més o menys quan vas tenir el primer èxit com actor adult, el d’ Azul oscuro casi negro?

Sí. Tots dos vam entendre que la relació professional ja no tenia sentit. Però estic molt orgullós de com ho vam portar, perquè ara cada vegada que ens veiem hi ha molt d’afecte entre nosaltres i la relació personal està intacta gràcies a haver sigut extremadament pulcres en l’aspecte professional. I amb el meu representant actual també hem treballat molt els límits entre el que és professional i el que és personal. Per a mi, les relacions de qualitat no són necessàriament aquelles en què tot flueix, sinó aquelles en què els conflictes es plantegen i es resolen. Quan vius intensament és necessari que hi hagi conflictes, i és la resolució dels conflictes el que defineix la qualitat de la relació.

Sentint-te parlar tinc la sensació que tot això ho has treballat molt en una teràpia.

Doncs sí, vaig fer teràpia. Tinc un record molt dolent de l’institut. Ho vaig passar molt malament per un munt de pors i complexos que tenia. I si hi afegeixes el fet de ser molt popular als 13 o 14 anys, quan s’estava formant de personalitat... Però, fins i tot sense allò, jo ja portava una combinació peculiar de característiques amb les quals m’he reconciliat gràcies a la teràpia. A la televisió hi ha anuncis sobre com resoldre els símptomes d’un refredat, però no per solucionar la incompetència emocional o com treballar les emocions. Són coses que s’han delegat a la religió i l’espiritualitat, però per a mi són el gran tema. Si estiguéssim més ben educats emocionalment hi hauria menys Trumps i Bolsonaros, perquè no haurien de posar la polla damunt la taula tota l’estona, hi hauria menys conflictes.

Quin impacte va tenir Poblenou i la popularitat? Com va influir en la teva vida i la teva carrera?

Professionalment, va ser com provar una droga dura molt jove, em va enganxar molt. La sort és que és una droga legal i, si tens sort, en pots viure. Posar-me davant la gent i que em fessin cas... Tot i que Poblenou va ser una experiència intuïtiva i gens professional, ja hi havia un plaer exhibicionista que sens dubte tinc. Recordo el silenci del plató: una gent que et mira i t’escolta que tu no veus, però a qui estàs movent unes emocions. Aquesta sensació, amb la qual m’he retrobat després, compensa les reticències de la part negativa de l’èxit, que va ser la popularitat en una edat en què el que vols és formar part del grup i passar desapercebut, no destacar.

I quina relació tens amb la mirada dels altres? És intrínseca al teu ofici, però també pot ser molt invasiva, com la de la premsa rosa.

Moltes vegades la gent no entén que no vulguis fer-te fotos. Però és qüestió de personalitat: hi ha gent més o menys sociable, però jo soc molt reservat. Això em dificulta la vida social. Aquesta professió és estranya, perquè busques l’aprovació però rebutges l’excés d’atenció. Visc amb una alerta permanent autogenerada i no perquè em demanin fotos, té a veure amb la meva personalitat, amb qüestionar-me i donar-li voltes a tot. Però més o menys he trobat un equilibri bastant sa.

¿I en tot això quin paper juguen les xarxes socials? Tu has sigut actor abans i després que fossin tan importants per als actors. ¿Han tingut molt d’impacte en tu?

Molt. Però la meva relació amb les xarxes ha anat canviant, com les mateixes xarxes. Instagram ja no és el que era i jo tampoc. Abans intentava projectar-hi una certa imatge, tenia un exhibicionisme diferent. Ara intento projectar una imatge més pròxima al que soc jo. Abans hi havia més text i menys imatge i ara més imatge i menys text, perquè no intento justificar-me. Quan veig les fotos antigues i les explicacions que donava o com poetitzava les coses em fa una mica de vergonya. Però és normal, tots érem molt naïfs.

Has rodat per primera vegada a Hollywood amb Jaume Collet-Serra. Com ha sigut l’experiència?

Una superproducció t’obliga a posar-te les piles. Treballes amb molts menys assajos i menys preparació de la que jo estic acostumat, però precisament per això m’ha servit per perdre la por. T’adones que tot i rodar en un hangar enorme on et porten amunt i avall en un carretó de golf, quan arribes al set i et diuen “acció”, tot és igual. Hi ha un paio amb la càmera i tu has de saber què dir o a qui matar. Només es tracta de fer-ho el millor possible.

Arran del Me Too es parla més de casos d’assetjament i de diferències salarials, però cap acusació amb nom i cognom. Encara hi ha por?

En el col·lectiu teatral som molt activistes, i els pocs casos que hi ha hagut han sortit a la llum. Els casos menors potser no surten perquè la persona que els pateix no els percep com a rellevants. En aquest món hi ha un contacte físic superior al de qualsevol altre àmbit laboral i és el terreny ideal per passar-se de la ratlla. De gent que ha fotut la llengua fins al fons de la campaneta o que ha aprofitat per grapejar el cul n’hi ha milers de casos. I està molt bé que el llindar de la tolerància baixi. Ja no hi ha tolerància amb aquestes tonteries. A mi la revolució feminista em fa tenir una certa esperança. Al principi de tota revolució sempre hi ha justos que paguen per pecadors, però és que portem milers d’anys de l’altra dinàmica.

M’imagino que havent començat tan jove a actuar, sempre has estat dirigit per gent més gran. Com et sents ara dirigit per nois de menys de 30 anys com Dani de la Orden?

És divertit. Sempre havia sigut el nen dels rodatges! Se’m fa estrany, perquè ara que m’acosto als 40 anys em comencen a atribuir un pes i una experiència que no sé ben bé com gestionar. Em sentia més còmode lluitant per fer sentir la meva veu, sempre des d’una posició d’inferioritat. D’altra banda, m’encanta aquesta nova situació perquè jo sempre treballo molt, soc molt pencaire i sempre sempre m’han dit que treballés menys. Però amb l’edat puc imposar més sovint el meu criteri i treballar tant com cregui necessari.