Quico, l'últim maqui: "M'he educat en el moviment guerriller i continuo lluitant"

Barcelona"M'he educat en el moviment guerriller i continuo lluitant, perquè no he vist culminar els valors democràtics que defenso ni s'ha explicat tota la història", diu Francisco Martínez, Quico, l'últim supervivent dels maquis. Nascut a Cabañas Raras (Lleó) el 1925, va començar a combatre contra Franco quan tenia 15 anys. Es va exiliar a França el 1952, després d'una dotzena d'anys amb els maquis. Va formar part del Partit Comunista i no va tornar a Espanya fins a la mort de Franco, el 1977. Van detenir i torturar el seu pare, les seves germanes, la seva mare. El Quico, des de la distància i a través de la pantalla, ha parlat aquest dijous al Born CCM del seu llibre Caminos de resistencia, acompanyat d'Alfons Cervera, autor de la novel·la Maquis; els artistes Francesc Torres i Joan Anton Serra Ollé, que tenen obres sobre els maquis a l'exposició Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme del Born CCM, i la periodista Ritama Muñoz-Rojas.

"La meva mare era guerrillera, els meus veïns eren guerrillers. Sense l'ajuda del poble, la guerrilla armada no hauria pogut fer res. Mai he dormit al ras. Una de les nostres màximes preocupacions era l'organització social; sempre teníem cases on dormir i menjar", assegura el Quico. Una complicitat dels veïns que el guerriller lamenta que ha estat oblidada i silenciada: "A la nostra zona hi havia una vintena de dones guerrilleres, però n'hi havia moltes altres que ens van ajudar molt, fent d'enllaços, amagant-nos i fent moltes altres coses, i no se n'ha parlat. No érem uns herois, allà sols, dalt de la muntanya, que penséssim que podíem salvar el món sense ajuda", afegeix. El Quico no creu que es tracti de parlar tan sols de la seva història i reivindicar la memòria, sinó dels valors que ells defensaven. "Volíem fer partícip la societat dels canvis socials i culturals, i no s'ha fet. Això d'ara no és memòria democràtica, sinó congelada o deformada", assegura.

Però aquesta complicitat tenia els seus perills. Joan Anton Serra Ollé i Jaume Serra, que va morir ara fa poc més d'un any, es van dedicar durant anys a fotografiar i documentar els llocs del Maestrat on van estar, van combatre i van morir molts maquis. "El meu pare tenia un record molt traumàtic de la Guerra Civil; havia estat a la Batalla de l'Ebre i amb en Jaume vam anar a fer fotografies dels espais", explica. Allà els van ensenyar com encara afloraven les restes dels soldats morts de la batalla. Va ser l'inici d'un recorregut que va continuar el 2004, al Maestrat, on van decidir fer les fotografies dels llocs on havien combatut els maquis. "Volíem parlar del que havia passat, sortir del relat oficial", explica Serra Ollé. L'artista recorda com la por, el 2004, encara era present: "Una noia que treballava a l'oficina de turisme ens va dir que anéssim amb compte, perquè nosaltres hi arribàvem, preguntàvem i ens n'anàvem, però ells es quedaven", recorda.

Crítiques a la desmemòria

En els anys de postguerra, la policia es feia passar per maquis, demanava ajuda a la població i si els ajudaven patien represàlies. Serra Ollé recorda que els havien explicat que dos maquis s'havien suïcidat a Pitarc. "Vam conèixer el germà d'un d'ells i ens va dir que era mentida. El seu germà era jove i feliç. Era el forner del poble, havia donat un sac de farina als maquis i els franquistes l'havien matat".

La desmemòria i la reticència a parlar de la lluita armada han estat criticats per tots els ponents. Francesc Torres, que vivia als Estats Units durant els anys de la Transició, explicava que el va sorprendre com s'encarava el passat a Espanya. "Havíem arribat a una situació de llibertats civils, teníem democràcia, o això es deia i es creia, però hi havia tot de temes que no es podien tocar. S'associava memòria història amb la desestabilització del país, això no s'aguantava per enlloc –diu Torres–. No hem avançat tant, s'han fet moltes coses, però sempre des de la iniciativa ciutadana i sempre amb la sensació d'estar molestant constantment".