La qüestió no és qui ho compra sinó què en fa

Al llarg del segle XX, la documentació -i per extensió els arxius- ha anat adquirint una rellevància cada vegada més gran en l’àmbit de l’art. Malgrat tot, no sembla estar gaire clar quina o quines serien les institucions al nostre país responsables d’identificar, preservar i fer accessibles aquests arxius i llegats documentals. La situació específica de l’estat espanyol, amb un teixit d’institucions artístiques que té poques dècades de vida i que, en molts casos, lluita per no sucumbir a l’asfíxia pressupostària, no ajuda a aclarir la indefinició.

En aquest context, cada cert temps els mitjans de comunicació recullen debats sobre el destí o l’adquisició d’un arxiu o un altre, debats que se centren gairebé sempre en la qüestió patrimonial -qui n’és ara el propietari, on acabarà sent allotjat-, sense posar el focus en altres aspectes de la gestió del patrimoni documental que possiblement són més importants.

La compra d’un arxiu és tan sols una de les fases d’un procés llarg que inclou, prèviament, la investigació i l’estudi en profunditat i, posteriorment, la seva catalogació i posada en consulta. Una estructura estable, estabilitat pressupostària i, sobretot, la voluntat ferma d’incloure els arxius entre els seus interessos prioritaris són requisits indispensables, per tant, perquè una institució o entitat, tant si és pública com privada, aconsegueixi la gestió d’una col·lecció documental significativa i rellevant. Ben entrat el segle XXI, els recursos digitals ofereixen infinites possibilitats pel que fa a la conservació, l’accessibilitat i la interoperabilitat dels arxius. L’èmfasi s’hauria de posar, doncs, en exigir unes condicions de consulta obertes i transparents que permetin accedir a la documentació sense traves i amb flexibilitat.

* Mela Dávila Freire és investigadora i assessora independent