Deadpool

Més que cinema de superherois, Deadpool és cinema sobre superherois. Bé, de fet, vol ser totes dues coses a la vegada. I aquesta posició, des de dins i des de fora al mateix temps, demana un sentit de l’equilibri molt astut, treballat, que aquesta pel·lícula no sempre acaba d’aconseguir. L’any passat, Kingsman: servicio secreto va trobar el punt d’equilibri exacte entre la paròdia i el pagament dels peatges obligatoris del cinema de superespies. Només calia deixar-se de conyes durant el temps que duren les seqüències clau de la trama. A Deadpool això no passa i pesa sobre el film l’autoobligació de fer una gracieta cínica o referencial. I això crea patró: la peli ens predisposa a una cadència d’acudits on ja ens esperem els gags i, potser per això, pot arribar a avorrir. No és que els punchs siguin dolents (n’hi ha de fabulosos), però sí que el to descregut i punyent no hauria de ser tan generalitzat. O, almenys, alguns episodis del film haurien de respirar únicament aires d’aventura, de tragèdia o de reflexió, i no només de comèdia. |