Judit Neddermann: “Faig el que sento en cada moment. Vull que sigui la meva marca”

No, Neddermann no és el seu nom artístic, com tothom sol pensar. Neddermann és el seu cognom real, però no n’acaba de saber l’origen: “Creiem que ve d’Hamburg, d’un llinatge de lutiers”. La música i ella són un maridatge perfecte: va començar estudiant guitarra clàssica, però aviat va enfocar-se cap a la música moderna i als quinze anys va entrar al Taller de Músics.

Parlem del procés creatiu i em confessa, sense vergonyes, que quan compon cançons viu un moment catàrtic: “Sempre ploro quan escric les lletres o sorgeixen els primers acords”. És autoexigent; busca profunditat i honestedat: “Si no em vibra l’ànima quan componc, desestimo la peça”. Li passa el mateix durant els concerts: “Són autèntics viatges energètics”. No és mare, tot i que en té el desig, però de fet ha parit moltes vegades: cada una de les seves cançons i el procés de creació dels seus discos els viu com qui porta al món una nova vida. Ha crescut en un matriarcat i en ella la influència de les dones és perceptible a tots nivells. Li noto a la mirada l’espurna d’una admiració total per la figura materna i en confirmo la devoció quan em diu que entre les noves cançons que ja està component hi ha una oda a la mare. Malgrat el xivarri del bar, n’entona el primer vers: “Et canto a tu que ets la meva mare”. D’ella, que és musicoterapeuta, n’ha heretat la sensibilitat vital i musical. “La mare ens ha educat en la comunicació. Només miràvem la tele els caps de setmana. A casa parlàvem molt i escoltàvem molta música”, em diu. “Gràcies a ella hem entès la vida com una cosa intensa i canviant”.

Musicalment hi té una confiança cega, però cada vegada li ensenya els discos més tard, perquè necessita la seva confiança, però alhora cerca gestar la seva autonomia.

La conversa es torna metafòrica i em comenta que considera que hi ha molta música actual que és com un cigarret: “Es consumeix en el moment present, perquè és el que toca, i s’esvaeix. Prefereixo que la música que componc sigui com l’aigua; sempre en necessites i sempre va bé”.

Percep en l’entorn una homogeneïtat de la música que converteix la creació en una cosa poc personal, i per fugir-ne ha signat un pacte amb ella mateixa: “Em permeto fer el que sento en cada moment”. Si un aprenentatge ha fet al llarg dels anys és el de no deixar que res ni ningú la frenin. En aquest sentit s’emmiralla en cantants com Sílvia Pérez Cruz, Lianne La Havas i la mexicana Natalia Lafourcade, de qui diu que li “inspira llibertat”. “Ara ha publicat el disc Musas, un homenatge al folklore llatinoamericà. No té res a veure amb el que havia fet abans, i això m’encanta”, comenta.

A la cançó Derecho de nacimiento, Lafourcade diu: “ Yo no nací sin causa. [...] Reclamo libertad de pensamiento ”. I així és com veig la Judit, empoderada com a cantant, com a dona i amb una clara causa com a creadora.

Llegeix aquí totes les entrevistes encadenades.