Què en queda de la Revolució Russa?

BarcelonaRússia va derrocar el tsarisme el 1917 i va començar una revolució inaudita: el poder es va traspassar al proletariat i als pagesos més pobres. El tot per a qui no té res va aixecar moltes esperances en un territori immens, la sisena part de la terra sòlida, un imperi amb més d’un centenar de nacionalitats. Va fascinar milions de persones, perquè d’un dia per l’altre va desaparèixer una autocràcia tradicional, amb uns orígens que es remuntaven a l’Edat Mitjana. Les revolucions russes van anar contra l’odre social, contra la guerra i el sistema jeràrquic militar i contra els terratinents, i anhelaven una millor distribució de la terra. Però els valors d’aquella revolució es van apagar els anys posteriors amb la dictadura d’un partit.

“No hi ha cap revolució que mereixi més aquest nom”, va escriure l’historiador Christopher Read. Ningú dubta que les revolucions del 1917 van determinar el segle XX. El comunisme va ser tan important per allò que va fer com per allò que suggeria que podia fer. Però què en queda d’aquell octubre cent anys després? Com ha canviat el relat després de la caiguda del Mur de Berlín i l’obertura dels arxius de la desapareguda Unió Soviètica? Qui reivindica avui els ideals dels soviets? ¿Els valors d’aquell 1917 reviuran en un futur pròxim?

Brivalls o herois?

Les diferents lectures de la Revolució d’Octubre

S’han escrit desenes de milers de pàgines sobre les revolucions russes. I la mirada ha anat canviant amb el temps. Quan es va desintegrar l’URSS se’n van obrir els arxius i es van poder investigar millor els conflictes, canvis, somnis i episodis de violència del règim soviètic. Però la història sempre es llegeix depenent dels interessos del present. Hi ha historiografia militant, oficial, revisionista... “Els anys 70 i 80 van estar marcats per una lectura en clau de Guerra Freda amb un nivell de politització tan elevat que en alguns casos es feia ben poca història i molt de proselitisme polític”, explica el professor d’història de la UAB Josep Puigsech. “Els 90 són els anys de la llegenda negra. Es va fer una lectura dels vencedors totalment negativa i evidenciant que era inviable qualsevol model alternatiu al capitalisme. Actualment la visió és més reflexiva sobre la Revolució Russa perquè hi ha una crisi de valors”, afegeix Puigsech. “Una bona part del que es publica avui sobre el centenari de la revolució sembla encara literatura de la Guerra Freda. És sorprenent la por que continua fent el comunisme quan fa 25 anys que va desaparèixer la Unió Soviètica”, diu l’historiador Josep Fontana.

Esperança i por

El llegat dels revolucionaris i com van canviar el món

Les revolucions russes van tenir uns costos socials terribles, però van significar una gran esperança per a milions d’obrers, soldats i camperols. Van demostrar al món que el col·lapse d’un sistema que ho controlava tot era possible. Però per què no es va produir o va fracassar en altres països europeus? Per a molts historiadors, les revolucions russes no s’entenen sense la Primera Guerra Mundial. “La guerra dessacralitza la monarquia i sacralitza la violència, hi ha una brutalització de la societat i de la lluita política”, afirma l’historiador Andreu Mayayo. La Revolució d’Octubre fa bandera del final de la guerra i són molts els desertors que lluitaran amb els bolxevics. “Els protagonistes no seran tant els treballadors i els pagesos com els soldats i els mariners, són gent armada”, afirma Mayayo. La conseqüència és que la violència s’utilitzarà durant la guerra civil, i després la guerra no s’acabarà mai i la violència s’exercirà contra tothom. La revolució va derivar en la dictadura del partit únic i Stalin va posar fi a qualsevol discrepància. El nou règim es va allunyar dels ideals de democràcia i va imposar el culte a la sobirania de l’estat, el sentit de la disciplina més absoluta, la centralització de les decisions, la desconfiança visceral respecte a qualsevol forma d’autoorganització... L’ombra de Stalin va perseguir i continua perseguint qualsevol revolució posterior.

Fontana defensa, amb tot, que fora de les fronteres soviètiques la revolució va tenir conseqüències positives i que l’estat del benestar no seria possible sense l’Octubre rus: “Va generar esperances per als que no tenien res i por entre els que eren a dalt. És un procés que va ser decisiu per consolidar concessions socials, que van començar a retrocedir al mateix temps que minvava la por al comunisme”.

La revolució, avui

Noves formes d’autogovern i d’organització social

Qui reivindica avui el comunisme? Pràcticament ningú. “La desaparició de l’URSS va tallar de soca-rel qualsevol visió positiva de la revolució -explica Mayayo-. Actualment no s’accepta cap revolució violenta. Hi ha la revolució dels somriures i dels drets civils però no socials, i és una revolució molt respectuosa amb el mercat de la propietat privada. La victòria de la revolució neoliberal no és només la privatització, sinó també la privatització de la utopia”.

Per a molts historiadors, en canvi, la revolució és un concepte plenament vigent, però els revolucionaris eviten que se’ls associï amb l’Octubre Roig. “Cap moviment revolucionari reivindica aquella revolució -afirma Jaume Claret-. Després de la caiguda del Mur, qualsevol persona que havia defensat el comunisme pràcticament havia de fer una punició pública”. Tanmateix, ¿continua havent-hi la utopia, la possibilitat de capgirar un sistema? Hi ha un ressorgiment d’intents d’organització de poder horitzontal però es busquen altres referents. “Hi ha una recuperació de la literatura i els plantejaments de poder horitzontal de finals del XIX i principis del XX, però hi ha pocs textos que reivindiquen el que van aconseguir les revolucions russes”, reflexiona Claret.

“El concepte revolució està plenament vigent, una altra qüestió és la capacitat del poder per evitar les revolucions”, opina Puigsech. “Les revolucions són accions necessàries de ruptura d’un ordre establert fossilitzat, que triomfen en la mesura en què inventen nous camins que obvien les defenses que té organitzades el sistema. La que podria enfrontar-se als desastres a què avui ens condemna un capitalisme depredador serà segurament d’una naturalesa que ara no podem ni tan sols endevinar”, conclou Josep Fontana.